dimarts, 30 de desembre de 2008

Tanquem la porta del 2008...Bye bye...


A fora fa fred i plovisqueja. Són dies grisos i apagats aquests que acomiaden el ’08. Procuro, però, mantenir un sentiment d’alegria…un somriure que a dins meu em recorda de la sort que tinc de ser qui sóc, viure on visc i estimar a qui estimo.
Aquests dies, en família, pensava en ells, en vosaltres. En els meus germans…En la meva mare. I en els meus amics. En cada vida minúscula i grandiosa que hi havia dins d’ells. I en que és una sort tenir-los tan a prop. Pensava en els nadals d’abans, quan érem nens…de cop, en recordar-ho, em venia un nus al cor…s’encetaven les llàgrimes. Vaig plorar…plorava pels qui ja no hi eren. Però també vaig sentir l’escalfor de l’abraçada de ma mare, tan tendre, tan proper…I vaig sentir de nou que sóc afortunada.
Ara, tot tancant la porta d’aquest 2008, un any una mica gris, aturat, escàs, aliè…obro la del 2009. Me’l miro de reüll, amb cert escepticisme…amb una mica de por, però amb energia de saber que, al final, allò que ens succeeix no és mai per casualitat o atzar, sino perquè ho cerquem nosaltres amb les nostres decissions i maneres de fer diaris.
El meu desig personal pel 2009 és el de poder viure amb conseqüència. Ser conseqüent amb els valors i pensaments que hi ha amagadets en algun lloc del meu ésser…això vol dir, per mi, apropar-se a alguna mena de llibertat. I tots seríem una mica més lliures si, en algun moment, ens aturéssim a escoltar-nos.
He decidit, per tan, somriure-li al nou any…algú em va dir una vegada que no perdés mai el meu somriure. Que era el més bonic que tenia… De vegades és difícil, però…depèn una mica d’un mateix, això de somriure.
Li somriem al 2009?

A tots us regalo una cançoneta per començar l’any de la millor manera…

Passi el que passi recorda respirar, Feliu Ventura

dilluns, 29 de desembre de 2008

LES PASSEJADES LITERÀRIES DE CONEIXERBCN



Pels qui volgueu venir a Passejar amb nosaltres!!!!...aviat en farem el Blog
www.coneixerbcn.com

Die Welle


Horror…aquest és el sentiment que desperta, en arribar al seu final, aquesta pel.lícula. Feia temps que no sentia això asseguda a la butaca d’un cinema. El cinema cru, directe, de “pica de cuina”, el clàssic cinema realista que es fa a Alemanya ens ensenya el mal que pot fer l’ús de les tècniques dictatorials en qualsevol context social. També avui en dia. També ara és possible. L’Ona comença com un joc i esdevé una tragèdia. Felicitats al director, Denis Gansel, per saber parlar tan directamente d’un tema el transfons del qual rau en la mateixa naturalesa humana. Els actors, també els felicito. I aconsello el film, que sense ser una obra mestre, ens apropa, des d’una perspectiva nua, als perquès del trimof dels règims dictatorials i feixistes.

Viceversa

Viceversa


Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte

tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte

tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte

o sea
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

dimarts, 23 de desembre de 2008

SE ME VA EL 2008


Se me va el 2008...y con él, se me va el desazón y el miedo...
se me va el frío diciembre y el cálido agosto
se me muere el peor mayo...
se me triza el recuerdo triste
por suerte
se me va el 2008
y el olvidar a quien olvidé
y el no recordar a quién encontré
se me va el 2008
pero no te vas tu
ni me voy yo
ni mi alegría de seguir viviendo
y soñando
y queriendo...tanto

dimarts, 9 de desembre de 2008

M U N T A N Y A


Enfrontada a les muntanyes, aquests gegants de capa dura i punta blanca, aquells dies enfarinades per unes neus prematures, em sentia jo i poca cosa més. Amb la reraguarda dels Pirineus i la vasta natura als meus peus, vaig tocar amb la punta dels dits el fons d’un lloc que algú va batejar com a ànima. Un ull de dins meu es va obrir, mentre, els ulls de fora, contemplaven la immensitat del bell paisatge. L’olor era fresc i l’aire insitent i pur. Els sons, silenciosos, de cants d’ocells i fulles remogudes. Tot plegat acompanyava aquella mirada interna, per un cop, sincera i solitària.

El dia dia em perd…ens perd. I no sabem com fer-nos-ho per aturar-nos a contemplar ben a dins nostre, ben profundament. I llavors és quan errem i no som capaços de ser els amos i senyors de nosaltres mateixos, del que volem, del que som.

A mi la natura, la muntanya, em sedueix…després m’apaivaga i finalment m’injecta dossis d’energia…ara el secret és trobar que fer-ne amb aquesta energia...i dur-la a bon port cada dia que es pugui.

Gràcies, com sempre, mare terra.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

COR?


Això feia dies que ho tenia parat…parat com se m’havia parat el cor, o el pensament o un lloc entremig dels dos…
Avui escric remoguda per un sentiment absurd de no saber perquè sembla que confiar cegament en el cor pot ser perillós i ara em dedico a fer allò que no havia fet mai abans, és a dir, construir murs de defensa al meu voltant, escoltar el cap i prestar una mica menys d’atenció a aquest punt desconegut i de difícil ubicació que de vegades fa mal i d’altres sembla que esclati de joïa.
Heu sentit mai mal al cor?Ha estat després de que em passés que he decidit escoltar el cap de tant en tant. Només de tant en tant.

divendres, 22 d’agost de 2008

I love you too much Berlín


Volví de Berlín, de nuevo, como en tantas otras ocasiones…volví de mi Berlín, de mi Berlín grandioso y muy pequeño, de mis gentes y las suyas, de sus patios y sus parques. Ya casi ni recuerdo las veces que he vuelto y he dejado ahí un poco más de mi corazón…pero nunca olvido aquel primer recuerdo de su torre saludándome y yo pequeña abriendo los ojos al mundo. Y tampoco queda atrás el olor de sus calles, de carbón y ciudad vieja, ni el color gris de su cielo donde el sol parece tener vergüenza de brillar. Y de nuevo me reencuentro , como cada vez, con el sinsabor de conocer que la ciudad cambia y abandona el polvo del pasado, cuando eran dos las berlines y una miraba con recelo la otra. Y esos mueblos polvorientos envejecen y desaparecen con los tiempos que llegan ...ahí se me rompe algo.

Berlín es, sin duda, única. Mi pequeño jardín de escapadas y juegos con la vida y el azar.

diumenge, 10 d’agost de 2008

Bar Cel Ona...on ets?


Com es pot odiar i estimar tant el lloc on vas néixer?

Barcelona, la meva Barcelona…jo l’estimo i l’odio, i l’estimo i l’odio cada dia més.

Me l’han canviat la ciutat…recordo de petita, una Barcelona humana, de passejades Rambla avall, de mans del meu pare i tot de cares amables i ritmes lents.

Ara ja no hi és aquesta ciutat.

Tot corre i va ràpid. Els turistes no respecten els carrers ni els ritmes, els turistes són alients al passat de la gloriosa ciutat gòtica.

Jo recordo que de petita ningú es fixava en Gaudí, ni en la casa Batlló.

I que anava al parc Güell i hi havia silenci.

Estimo Barcelona, la dels barris, la de la Barceloneta on abans quasi no hi havia platja i als xiringuitos es parlava català i castellà.

No només anglès, italià o francés, o xinés, o vés a saber…

I mira que la meva feina és la de guia turístic…però no puc més amb aquesta ciutat.

Han venut una Barcelona falsa i d’aparador, cara i grollera, que dóna l’esquena als propis barcelonins. Sobretot als més grans. I als més petits…

Malgrat tot continuo estimant-la…per bé que l’odiï…

dilluns, 4 d’agost de 2008

L'aigua d'una peixos ascendent escorpí i lluna a cranc


Segueixo notant l’aigua amb les seves propietats curatives pel cos i la ment…i com cau a sobre meu, i em refresca i relaxa tant…

Ara la persona que tinc més a prop em demana que per què estic tan neguitosa aquests dies…i li dic, mare, fa massa anys que la meva vida és un neguit, perquè pocs cops em sento satisfeta i plena, per molt que tu em consideris una super woman, jo no ho sóc, saps?

Sóc com el meu germà que camina i camina, i cerca i cerca, sense trobar…

Mare, sóc com tu mateixa, un cul inquiet que mai no sana…un cor que batega més fort que la majoria, que viu tan, que també pateix molt.

Per això no entenc la teva pregunta, mare…si ja saps que sempre cerco. Que busquem…

L’aigua, la meva salvació, un moment de fredor i recés en el camí…

dimecres, 23 de juliol de 2008

El Camí de Santiago...el meu camí


Caminando, de repente, se te olvida el mundo y retornas a otro universo que una vez dejaste atrás, camuflado por el día a día, la superficie, los males cotidianos, o los bienes, o lo que sea…

El tan solo tener que caminar y cumplir quilómetros, y, con ellos, etapas, es la mejor de las terapias internes, un lujo para el cuerpo y para el alma.

En el camino eres tu y de repente, la gente que encuentras, que también es ella y solo ella, pasa a formar parte de tu devenir.

Anduve, y anduve, con mi hermano cerca, con nuevas caras amigas y nunca habría parado de andar.

La vida puede ser tan sencilla…adelante, adelante.

En este camino, estos días, he nacido un poco más…

dilluns, 7 de juliol de 2008

Lliure


I de cop, per fi, un dia et sents lliure…i les cadenes cauen i tornes a ser tu mateix.

Per fi reneixo, després de morir…per saber renéixer cal abans haver après de la mort i les seves ensenyances…i haver seguit ferm en la lluita.

I quan ets així és quan la vida torna a donar-te i tornes a ser vàlid, i tornes a poder ocupar un espai propi. El que tu esculls.

diumenge, 29 de juny de 2008

EL MAR


Ho cura tot…

O, com a mínim, ho neteja…

I em porta a tu

I et porta a mi…no és increïble?.

L’aigua m’absorveix dins seu i em sento el peix que sempre he volgut ser.

I dins del mar sóc jo, i feliç, només jo

I el va i ve de les ones.

Com m’agrada aquest so de mar…

Et miro al fons dels ulls i tu al fons dels meus…i saps que hi trobo?

El nostre mar de sempre.

L’aigua la deixo enrera, surto a la superficie, agafo aire i apa…

Un altre cop capbussada endins.

És increíble, el mar ens apropa, com sempre…

Per ser nosaltres mateixos, per fi, ser-ho del tot

Una mica començar des del principi, com quan el meu pare em va portar a veure el mar

Per primer cop

I serà com el principi,

Fins que només quedem tu, jo i el mar.

dimarts, 17 de juny de 2008

On un es cerca...



Màscares que cauen, una rere l’altra…

I al final em trobo a mi

Que no sabia ni qui era ni que hi era.

A mi sóc jo…no emconeixia, començo a fer-ho just ara.

Després de l’abisme ve l’autoconeixença…

I ens n’adonem de massa coses.

No sóc tan perfecte com pretenia ser.

No sóc tan bona com pensava

Ni tan generosa

Ni tan triomfadora..

La clan rau ara en ser humil i ser-ne conscient dels errors

I les debilitats.

He volgut agradar massa sense rebre massa.

He volgut rebre amor a canvi d’una que no era jo tampoc.

Llavors has arribat i m’as trencat tots aquests esquemes…

I aquí estic jo recollint trossets de mi mateixa escampats arreu…

Però construïnt la Clara de debó

La que no coneixia, ni sabia que existia…

I com sóc de mena positiva entenc ara el perquè de tot el que ha succeït

Com sento que aquest nou mig any serà per recollir-ne els fruits.

I me’n alegro…continuarem estimant.

dimarts, 10 de juny de 2008

Una cançó...The Frames

Glen Hansard - Falling Slowly Lyrics

I don't know you
But I want you
All the more for that
Words fall through me
And always fool me
And I can't react
And games that never amount
To more than they're meant
Will play themselves out

Take this sinking boat and point it home
We've still got time
Raise your hopeful voice you have a choice
You've made it now

Falling slowly, eyes that know me
And I can't go back
Moods that take me and erase me
And I'm painted black
You have suffered enough
And warred with yourself
It's time that you won

Take this sinking boat and point it home
We've still got time
Raise your hopeful voice you had a choice
You've made it now

Take this sinking boat and point it home
We've still got time
Raise your hopeful voice you had a choice
You've made it now
Falling slowly sing your melody
I'll sing along

dimecres, 4 de juny de 2008

El salze cec i la dona adormida


Dos fragments dels molts que em tornen boja d’aquests contes de l’autor japonès….

El primer, com quan et sents que et desfàs, que no ets tu, que estas fora de lloc, que t’observes des d’un prisma extern, i com un ninot, actues sense ser tu mateix…De vegades passa, no?

“Potser va ser la llum de la lluna. O potser aquella música enmig de la nit. A cada pas que feia notava com m’enfonsava en aquella profunda sorra movedisa on la meva identitat es diluïa (…). Aquell jo que avançava sota la llum de la lluna no era jo, sinó un jo de guix que s’havia apropiat del meu cos (…). Els meus moviments responien a uns músculs de mentida. No era més que un ninot per fer servir en un sacrifici.”. Haruki Murakami

El segon…de vegades també passa…per sort, segurament.

“És molt rar trobar algú a qui puguis explicar els teus sentiments tal com són. És com un miracle. Suposo que gairebé tothom és passa la vida sense trobar ningú així. I dira que la relació que s’estableix entre dues persones que s’entenen d’aquesta manera no té a veure amb el que normalment s’entén com a amor: és més aviat una mena d’empatia total” Haruki Murakami

dilluns, 26 de maig de 2008

Alguien me dijo una vez...no pierdas tu sonrisa


Ahora se ve que se trata de no perder el mundo de vista…

¿Cómo narices se hace eso?

Ahora se ve que se trata de poner los pies en el suelo…

Sueeeeeeeelo…¿dónde estas? Si ya ni me acuerdo de cuando mis pasos eran firmes y uno tras el otro, en orden…

Ahora doy uno adelante, un traspiés, y otra vez para atrás…

Me olvidé de todos los nombres del pasado: los que en algun momento creí que habían sido importantes.

Me olvidé de yo en mi 2007 maravilloso.

De mi en mi horrible 2006.

No me acuerdo de cómo se tenía la cabeza sobre los hombros. ¿cómo se hacía?

Alguien me comenta que este es el más bello de los sentimientos…lo es, es cierto…pero ahora, ¿cómo se hacía para ser feliz?...antes de ti, claro, yo creía ser algo parecido a feliz.

Ahora me es imposible volver a aquello, ahora que se como podría escribirse realmente esta palabra: FELICIDAD.

Alguien me dijo una vez no pierdas tu sonrisa…

diumenge, 25 de maig de 2008

Dins d'aquest iglú...peixos al desert


Es meu desert, sempre es meu desert,
ses flors són margalides.
Un sol en blanc, cases, oceans, ses algues són marines.
Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals.
Espai obert, fins i tot el cel, són platges infinites.
Es aliments més primordials, falta i defecte brutals.
Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.
Es meu desert, sempre es meu desert,
són cactus, són espines.
Un sol en blanc, ficus vegetals, ses plantes signifiquen.
Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descomunal, ple de calabruix,
tanta llibertat, tanta magnitud.

Antònia Font

dilluns, 19 de maig de 2008

Els peixos no tenen closca...se l'han de fabricar


32, 31, 30, 29…l’escala enrera dels meus anys de vida…darrers anys durs i intensos. Forta, després del tobogán de pujades i baixades, d’anades i vingudes. De tantes pèrdues i troballes, de tants béns i menys mals. Aprenentatges savis que no sempre s’assimilen.

El dolor de la mort del pare, de veure’l marxar, set dies després de passar la barrera dels trenta. Des de llavors una altra jo que creix i es fa gran, que absorveix i viu, que deixa de buscar per simplement fluïr, que en aquest caos troba molt d’amor i força cobardia, i algunes dosis d’egoísme que potser millor oblidar.

I ara?I el present?El present és realment el que compta, el que visc, el que em fa…i el present el tasto sostenint-me a la punta d’un abisme de roques molt sòlides, envoltada de boscos frondosos i abocada al mar sense fons. La meva vida és bella, però puc tornar a caure al precipici en qualsevol moment. Per sor el recolzament és ferm: la família més fantàstica del món, els amics increíbles i tu, allà al fons, amagadet, que em fas ballar, caure i aixecar-me, relliscar després de volar fins les estrelles i col.leccionar-ne unes quantes, darrera petons infinits que mai abans havia tastat. Tu que m’has fet tocar la felicitat, per primera vegada, de debó…i tu que m’has portat el dolor més intens, el mal aquell en algun punt enfonsat de la meva ànima o estòmac, o allà on sigui que fa tan de mal quan et trenquen el cor a trossos ínfims.

Aquest és el meu present. Abocada a un precipici altíssim, però amb el cap alt i la mirada positiva…aquest precipici ja me’l conec. Hi he caigut no fa gaire. I no penso tornar-hi, per això la meva lluita. El cop va ser massa dur. El dolor encara me’l noto. El cos i l’ànima acumulen l’arsenal de topades viscudes, i recorden massa. Per això la meva lluita.

Vull ser feliç, però només conec un camí i una manera. Em refugio dins la closca artificial, ja que un peix com jo mai tindrà closca. Faré veuré que sóc un cranc per un temps, potser d’aquesta manera fa menys mal...

La lluita continua.

dimecres, 14 de maig de 2008

MARTA

Quan anava a la universitat tenia una millor amiga…es deia Marta. La vaig conèixer el primer dia de classe. Va entrar per la porta i vaig experimentar una mena d’amor a primera vista. La volia conèixer ja…i ser la seva amiga. Ens vam fer amigues aquell dia i no ens vam separar mai durant els quatre anys de carrera. Jo l’estimava amb bogeria…la meva companya de treballs, de viatges, del bar de la facultat, la meva confident que ho sabia tot de mi.

Quan vam acabar la facultat, un malentés ens va separar. Ella és va enfadar amb mi, i no va donar-me ni una sola oportunitat per demanar-li disculpes per un fet que no havia estat, per la meva part, mal intencionat.

Corria el Setembre de l’any 2000…i ja no l’he tornat a veure mai més. La vaig buscar de moltes maneres, li vaig escriure cartes, emails, li vaig demanar perdó…jo volia la seva amistat, jo volia la Marta amb mi. L’he somniada tantes vegades! Encara ara, quan somnio amb ella, em desperto trista, plorant fins i tot. La vaig perdre. La vaig perdre perquè ella va voler.

No se per què acabo de pensar en ella…bé, hi penso sovint encara. Se de la seva vida per un amic en comú que totes dues conservem. Ell m’explica coses d’ella i a ella li explica coses de mi. El meu amic sempre em diu: sou tan iguals. Sempre dius les coses que diria la Marta en el mateix context. O a l’inrevés.

Però el destí, què curiós és el destí, no ha volgut donar-nos més oportunitats. I la Marta va deixar de ser, fa molt de temps, la meva millor amiga.

dilluns, 12 de maig de 2008


Antonia Font, una cançó per acabar la setmana:

Oh, yeah!

dimecres, 7 de maig de 2008



Una vegada vaig prometre a a algú que ell seria l’únic i per sempre…

No sabia que jo per ell no seria la única per sempre.

Amb el temps vaig aprendre a veure que per molt que el desitgés mai podria ser meu del tot. Sempre a mitges…i a mitges no valia.

I tot i que el destí ens mantenia a prop, un dia, per fi, vaig deixar de voler-lo. Així, de cop, sense buscar-ho.

Sobtadament, després de tants anys a prop seu, passava a ser un estrany.

Algú l’havia remplaçat…novament, em pensava, per sempre.

I aquest per sempre tornava a durar un temps limitat. A aquest algú li va caure la màscara i vaig trobar un desconegut que no estimava.

Un altre dia vaig trobar l’amor més fort que mai havia sentit i vaig pensar que aquest era l’amor per sempre…qui ho sap…què és per sempre?

L’amor és el sentiment més intens i enganyador que hi ha. Ens posa antifaços i ens fa veure les coses del color que no són. Ens fa pujar muntanyes altíssimes i descendre valls a velocitats fulminants.

I al final, hi trobem el mateix buit i el mateix ple, i el matex sentiment egoísta de voler sentir-nos estimats i protegits, sense que de vegades, els noms i cognoms de qui tenim al costat siguin tan importants.

dilluns, 5 de maig de 2008

Per no entendre les paraules/Um die Wörte nicht zu verstehen.

Ho sento, el meu idioma és el català, de cop però, decideixo escriure alguna cosa en alemany, llengua que adoro, que admiro, que no domino, que estimo, que m’expressa, que em representa també…que em transporta, recorda i sedueix.

És un mal alemany, però és un trosset de mi i del meu cor dels darrers dies.

Es tut mir sehr Leid. Aber jetzt ich kann nur sagen, ich bin nicht mehr glücklich…ich kann auch sagen, ich habe geändert, seit ich weiss dass du in der Welt auch bist.

Ich habe neülich gelernt dass ich nicht mehr stark sein kann, obwohl ich nur die Lösung habe stark zu bleiben. Deswegen habe ich mich in mich versteckt und komme nicht mehr nach draussen. Mein Hertzen unter Schlüssen geschlossen währen…Wie kann ich jetzt wieder wie früher sein?Ich lasse nun die Zeit vergehen und denke sehr tief, es gibt keine Hoffnung, du bist nicht da, das ist das einzige dass ich wircklich weiss. Die Zukünft kenne ich nicht, dass heiss, es gibt keine Hoffnung. Ich kann nicht ewig warten. Es existiert nur Gegenwarts, und hier bist du nicht…es tut wircklich weh. Dass kennst du schon.

Leidenschaft tut weh, wenn man es nicht erleben kann, wenn man es sofort vergessen soll, wie schön es sein könnte, wenn…

Seit ich weiss dass du auch in der Welt bist, alles hat geändert. Und ich übertriebe nicht.

divendres, 2 de maig de 2008

Canvis d'un instant


En un minut hi ets…al segon no…

Hi era viu…de cop ja no

Un pensament existeix, després fuig

El dolor que ni es previa, sense voler, reapareix.

El meu ull sec…ara amb una llàgrima

I sobretot aquella novetat que ens copsa, ens sorprèn, ens trasvalsa i ja no ens deixa ser mai més com erem abans. En un moment tot canvia. Cap a bé..o cap a mal…o cap a…

dijous, 24 d’abril de 2008

Superficialidad...o no


No es hasta que pasa un tiempo desde la fin de la misma, que no podemos valorar el grado de superficialidad de una relación humana. Y hablo tanto de las relaciones amorosas como las de amistad. A veces, en el mundo en que vivimos, nos vemos sumergidos en historias personales que cobran fuerza y calibre en nuestras vidas…por un tiempo…luego, las circunstancias, o lo que sea, nos separan de dichas personas y la cosa se muere. Y se muere, muchas veces, es cierto. Entonces te das cuenta que eso que viviste fue intenso, quizá si, pero superficial. Porque de repente, esa persona que estuvo ahí, tan cerquita, compartiendo momentos más o menos íntimos, esa persona deja de estar. Me ha pasado muchas veces. Cada vez es mismo el sentimiento…te alejas, te decepcionas, te olvidas y ya no sientes nada.

Por suerte, otras veces pasa justo lo contrario. Entablas amistad con alguien que quizá no ocupe tanto en tu vida, pero ese poco se afianza y se va convirtiendo en más. Hablo, otra vez, de amigos y amores. Entonces, esa relación, pase lo que pase, persiste para siempre. Entonces tienes alguien en tu vida para el resto de tus días. Me ha pasado menos. Pero también sucede. Y allí están mis grandes amigos de toda una vida.

divendres, 18 d’abril de 2008

this boots are made for walking

a flipar amb el vídeo, just love it!
http://es.youtube.com/watch?v=7OU7Nezg7Ls

Ens fem grans eh germana meva?


Germana meva…ens fem grans. Qui ens ho havia de dir a nosaltres, quan corríem com a bojes pels passadissos de casa els pares, quan escapàvem de les tortures dels postres germans més grans que un dia seuríem una davant l’altre i ens miraríem i ja no seríem mai més nenes.

Ens fem grans i me n’he adonat ara que em deies que la por que tens de tenir fills, uns fills que ja estan quasi en camí, perquè es quasi llei de vida. Ens fem grans i hi he caigut ara mateix quan repassant els darrers dies compto cada cop menys amics d’aquell passat de quan teníem vint anys i ens emborratxàvem plegades.

Germana, que ja no som petites, ni adolescescents, ni ens barallem quasi, només de tant en tant discutim per coses de grans.

Jo també vull tenir fills i ja tinc els anys per fer-ho, i tu germana gran em guanyes de poc, però aviat parlarem de coses de mares i deixarem de ser nenes...però encara serem tan joves com sempre.

Eh germana?

diumenge, 13 d’abril de 2008

MAREA...




Un diumenge qualsevol, un lloc qualsevol, un record...Para ti esta canción.

Marea

dilluns, 7 d’abril de 2008

en un trosset de cel


Al meu voltant hi veia gent i la gent reia, o no, i xerraven, alguns amb uns, altres amb d’altres…jo allà enmig no volia ser, sino ben lluny, perquè em sentia sola i petita, disminuïda, cada cop més minúscula. Això va ser un dia.

Un altre dia tenia al meu voltant ben poc. Sobretot silenci. Volia estar allà i enlloc més. Em sentia gran i poderosa.

Cada ésser té el seu lloc. Cada flor, la més petita, el seu espai on sentir-se viva i gran. Jo el cerco i de vegades el trobo, o crec trobar-lo…de vegades m’equivoco de ser on sóc.

dilluns, 17 de març de 2008

La millor cançó


I al meu pare li dedico una cançó, perquè gràcies a ell vaig néixer al mediterrani...
Nací en el mediterráneo, Joan Manel Serrat

Me acuerdo de ti, papi...


Menjava gelat…al costat, la meva mare també menjava gelat. Era bo el meu pare…aquest dia, assegut en una plaça de Roma qualsevol, el gaudia d’un instant de felicitat perfecte; menjava un gelat, prenia el sol i tenia a ma mare al costat. La seva Margarida. Què més podia desitjar…

No massa temps després es va posar malalt, molt malalt, i se’n va anar. Ràpid i en un sospir llarg i engoixat, un suspir enrabiat de qui no vol anar-se’n d’aquest món. D’això ara fa exactament dos anys.

Dos anys sense el pare, però enrecordar-nos-en d’ell cada dia. Perquè era un bon pare i un bon home…discret, seriós, impacient, nerviós, intel.ligent, a voltes malcarat, divertit, però sobretot molt bo.

Papi, te echo de menos, mucho, los seis hermanos y la mami nos acordamos de ti cada día…joé, es que mira que morirte, ¿quién lo iba a decir?. Sobre todo cuando te comías ese helado con tu Marga y eras tan feliz.

dijous, 13 de març de 2008

Ensayo sobre la absurda nostalgia


Hoy tuve un sentimiento de nostalgia que me costó sacarme de encima…será porque hace ya justo dos años que mi padre se iba…será porque en los últimos meses mi vida cambió y volvió a cambiar…aunque para bien, para mejor, retrocedí a antes de estos cambios.

Me descubrí leyendo cartas de antiguos novios, mirando fotos de viajes lejanos, ordenando papeles que ya no necesito, mirando por la ventana hacia abajo, en vez de hacia arriba.

Hasta que de nuevo, caí en la cuenta que mirar hacia atrás no es muy válido, que lo pasado pasado está y que solo nos puede servir para enseñanza de cara a lo que vendrá…

Y ahora estoy como en el origen, estoy como estaba la última primavera, alegre, energética y de repente no queriendo mirar más atrás.

Por delante queda todo. Todo es ahora y es mañana. El ayer es un recuerdo.

dimarts, 11 de març de 2008


Avui faig 32 anys. No està mal. 16 en una cama. 16 a l’altra…què vull pels 32?

Primerament, deixar enrere els 31, que van ser bons però millorables. Vull trobar gent bona i generosa. Vull deixar enrere els egoísmes i les falsetats (què de tant en tant es creuen en el nostre camí…). Viure de realitats i creure en els somnis. Tocar de peus a terra i apropar-me al cel amb les mans. Ser jo mateixa en cadascún dels meus dies. Apropar-me més a aquells que estimo i estimar a aquells que mereixen el meu amor.

Pels 32 vull xocolata, arbres, te amb menta, llet de soja, molt de mar, tres paraules en alemany (Freundschaft, Leidenschaft und Freiheit), jugar amb nens, un gos, molts petons, sexe (amb amor millor), amor (amb sexe millor), compartir els meus ulls amb els de la meva mare, pensar cada dia en el meu pare, una foto de la Patagonia i veure moltes estrelles al cel.

Els 31 han estat bons, però els 32 seran millors, i en part és una cosa que depèn de nosaltres fer que les coses funcionin com volem. Tot i que l’atzar també hi te alguna cosa a dir.

Tot plegat sona una mica cursi, però ja se sap que quan és fan anys de vegades et planteges coses i de cop me n’he adonat que ja he sobrepassat, i de molt, la barrera dels 30…

My song for myself today: Wonderwall, Oasis

dilluns, 10 de març de 2008

Ja tinc el carnet!


Punt mort i fre de mà! Paro el motor. Ya puede bajarse…No m’ho puc creure. He acabat l’examen de conduir i em sembla que he aprovat. M’assec al seient del darrera mentre la infeliç companya a qui li toca es disposa a engegar la marxa posseïda pels mateixos nervis que jo tenia uns minuts abans.

Una estona després el meu professor m’ho confirma. He aprovat! Per fi, a la quarta, aconsegueixo acabar amb aquest malson que m’ha perseguit els darrers mesos de la meva vida. Assaboreixo l’alleugeriment que suposa no haver de patir mai més per haver d’anar a fer pràctiques de cotxe i l’alliberament que això representa també per la meva malmesa economia.

La noia que pujava rere meu quasi es fica en un carrer en contra direcció. Suspesa. Pobreta. Em mira amb cara d’enveja i desconsol. T’entenc, penso, jo també he suspès abans…Se com et sents.

Recordaré sempre els nervis de l’examen de conduir…a partir d’ara ve la segona part. Llançar-se a l’asfalt!

La cançó del dia per un estat anímic força destroyer, mireu el vídeo moníssim: These boots are made for walking

dimarts, 4 de març de 2008

la Prisa mata


Fixa’t que cada cop que he anat al Marroc he sentit la mateixa frase, i m’hi he sentit tan bé en aquelles terres, com sempre…el Marroc es mou, avança, però conserva el seu esperit intacte amagat en el sabor dolç del te amb menta i l’acidesa dels millors sucs de toronja que he tastat mail!

Penso que aquest cop, el que més bon gust a la boca m’ha deixat han estat precisament els marroquís. La seva cordialitat i alegria, el seu posat murri però bondadós, i la senzillesa i calma amb que es prenen la vida. Molts estan realment en mala situació…aspiren a sortir d’un país on no troben oportunitats, però els és difícil. El seu déu, però, els acompanya arreu on van…jo no ho observo com un fanatisme, sino com una forma de consol de qui no té res i dificilment millorarà.

Marroc són olors, són nens i carrerons. Medines, làmpares, pell de camell i espècies.

Em queda molt per conèixer, però, encara…

dilluns, 18 de febrer de 2008

I fought in a war



I Fought in a war, Mireu el vídeo!: http://es.youtube.com/watch?v=GW9NYA6S9I4

I fought in a war and I left my friends behind me
To go looking for the enemy, and it wasnt very long
Before I would stand with another boy in front of me
And a corpse that just fell into me, with the bullets flying round

And I reminded myself of the words you said when we were getting on
And I bet youre making shells back home for a steady boy to wear
Round his neck, well it wont hurt to think of you as if youre waiting for
This letter to arrive because Ill be here quite a while

I fought in a war and I left my friends behind me
To go looking for the enemy, and it wasnt very long
Before I found out that the sickness there ahead of me
Went beyond the bedsit infamy of the decade gone before

And I reminded myself of the words you said when we were getting on
And I bet youre making shells back home for a steady man to wear
Round his neck, well it wont hurt to think of you as if youre waiting for
This letter to arrive because Ill be here quite a while

I fought in a war, and I didnt know where it would end
It stretched before me infinitely, I couldnt really think
Of the day beyond now, keep your head down pal
Theres trouble plenty in this hour, this day
I can see hope I can see light

And I reminded myself of the looks you gave when we were getting on
And I bet youre making shells back home for a steady man to wear
Round his neck, well it wont hurt to think of you as if youre waiting for
This letter to arrive because Ill be here quite a while

Et veig i et contemplo...


La meva casa és molt petita...38m2…però hi tinc un balcó que dóna al Tibidabo.

Pels barcelonins, sembla que el món s’acabi aquí, a la torre de telecomunicacions de Lord Norman Foster (que quedi ben clar que el senyor porta aquest títol nobiliari). Un símbol, un perfil, un referent, un límit. Jo me la miro cada dia des del meu balconet…i penso en que deu guaitar ella des del seu punt de vista. Les petites vides dels barcelonautes que van amunt i avall estressats i una mica perduts…de vegades es gira i mira cap a Collserola, cap el parc i les muntanyes, cap alla on mor la serra, al Baix Llobregat o d’altres, enfila la vista cap el Vallès. Sigui com sigui, la seva és una posició privilegiada. Ho té tot als seus peus…Jo me la miro i em pregunto si ella em mira a mi; la miro els dies de sol i els dies de pluja, la contemplo quan em llevo i quan vaig a dormir. Algún dia m’he estirat al balcó a altes hores de la matinada i he tingut converses amb ella. Llavors se la veu tota engalanada, il.luminada com està!.

La meu pis és molt petit, però hi tinc un balcó que dóna al Tibidabo.

Acabo amb una de les meves cançons preferides de Belle and Sebastian: "Get me away from here I'm dying"
I always cry at endings

Ui quin llibre!


M’acabo de llegir “Si te dicen que caí”…i novament Juan Marsé m’ha deixat feta pols. Destrossada per la seva maestria, anul.lada per la capacitat que té Marsé de recrear moments que potser no hem viscut, però podem quasi sentir a flor de pell. La Barcelona que retrata, la de la primera post-guerra més crua i punyent, cobra vida en un relat de difícil comprensió per la seva tècnica narrativa complexe. La història de la famosa prostituta Carmen Broto, camuflada aquí sota el nom d’Aurora Nin, és relatada a través de les Aventis dels nois de Gràcia…les Aventis són relats que s’expliquen els protagonistes, en una mena de fusió entre la realitat i la ficció, i que els serveixen per escapar mentalment del món on viuen: la Barcelona de la doble moral burgesa, de l’estraperlo, les cartilles de racionamiento i el franquisme més cruel.

Recomano el llibre, com recomano encara més Últimas tardes con Teresa, del mateix autor. Com va dir Manuel Vázquez Montalbán: Jamás posguerra alguna ha tenido mejor poeta sin escribir un verso”

dimecres, 30 de gener de 2008


Avui no tinc massa ganes de dir massa...potser podem deixar els pensaments en forma d'imatge. De vegades les paraules no surten com voldríem, expresar-nos costa...

dimarts, 15 de gener de 2008

Recuerdo de India hace justo un año...


Fue en India, justo en una de sus playas que asoman al Índico, donde toqué con las yemas de mis dedos la felicidad..y al mismo tiempo que me daba cuenta de ello, tomando consciencia de la magnitud del momento, percibía también la relatividad del tiempo.

En Gokarna, aquel pueblecito costero de la provincia de Karnataka, el tiempo se paró. Este momento coincidió con el descubrimiento de un sitio impensable, alumbrado por un sol resplandeciente…y mi momento coincidió también con el de aquellos que, cómo yo, pasaban sus días en alguna sencilla cabaña de caña o caucho. Se nos paraban los minutos, las horas resbalaban…Entendí, en algún punto, la belleza de las personas que habitan este pueblo y este país, sus almas tranquilas, hospitalarias, sus miradas llenas de sentido.

Allí en Gokarna, rodeada de las personas que en aquel momento formaban mi universo, mi ser era otro…era Clara en India, perdida, lejos de occidente, de mi vida, de mis gentes. Era una Clara en un contexto de belleza suprema, con la puesta de sol de trasfondo. El escenario perfecto, la compañía perfecta, el tiempo perfecto.

Nunca olvidaré India. No olvidaré jamás la sensación de incomodidad que pasé en Varanasi, cerca de ese Río que está vivo…esa ciudad de cielo enrarecido, impregnada de un olor a muerte milenaria, una ciudad que pesaba tanto que no pude aguantarla más que 3 días. Varanasi se te mete dentro, te inquieta, te mueve…

No olvidaré tampoco la región de los Rajás, el Rajastan de palacios y ciudades de colores. Odié profundamente la India de ciudades polucionadas y pobreza insultante.

Amé profundamente la India de sus gentes, la India espiritual. Poco a poco, día tras día, semana tras semana, aprendí algo de lo que significa ese país. Un poquito, muy poco quizás, pero suficiente como para devolverme la sonrisa los últimos días que pisaba sus calles.

Cuando vuelves a tu cotidianidad caes fácilmente en el error de olvidar las enseñanzas que la cultura ajena te ha facilitado, abriendo el camino para enfrentarte contigo mismo.Retomamos rápido la espiral del tiempo y ritmo occidental y nos dejamos un poco de lado. Y ahí está el quid de la cuestión...conocerse a uno mismo abre infinitas puertas a una vida más plena y sencilla.

En está página podréis ver más fotos mías de la India:

http://www.flickr.com/photos/klaruki

dijous, 10 de gener de 2008


Sobre Blow up

Hace poco volví a ver, y ya van tres veces, está maravilla de Antonioni…me fascina Antonioni. Todos y cada uno de sus filmes. “Blow up” es una película de 1966 que relata el descubrimiento de un asesinato por parte de un fotógrafo a través de la ampliación de sus fotografías. Lo mágico de esta cinta viene aquí; una vez más el director italiano juega con el concepto entre el ser y no ser, el estar y no estar…el protagonista, nunca presencia el crimen en la realidad…es a través de las imágenes que lo descubre. Al final, se abre ante nosotros la duda; ¿existe o no el asesinato?.

Un film sin música, con una sobreactuación algo esperpéntica de David Hammings y Vanesa Redgrave, donde se repiten una y otra vez las claves del lenguaje cinematográfico de Antonioni; el juego con el fuera de campo, los planos largos, las atmósferas condensadas…Una cinta de colores chirriantes y estética casi psicodélica de las que dejan huella.

Y con ella: La Aventura, Zabrisky Point, El Eclipse…

diumenge, 6 de gener de 2008

La innocència perduda i la nit de reis


La nit de reis era la nit més emocionant. Els nervis, ben a dins de l’estòmac, fent-me pessigolles cada cop que pensava en l’endemà i el menjador farcit de regals. Recordo la seva arribada, en les carrosses guarnides, i nosaltres, els petits de la casa, baixàvem de casa l’àvia provistos de cadires per veure’ls passar, res, cinc minuts, per davant nostre. Els caramels que ens llençaven i la lluita per agafar-los. Recordo el fred a les galtes d’aquelles nits de reis ja una mica llunyanes.

Després, ja a casa, les meves germanes i jo, preparavem la recepció. Hi crèiem tant en la visita de Ses magestats!En línia, una al costat de l’altra, disposavem les copes amb una mica de vi, i al terra, un cubell d’aigua pels assedegats camells.

Ja al llit costava aclucar els ulls…a cada moment semblava que els sentiríem. I la imaginació no parava de volar.

L’encanteri es desfeia al matí següent, quan descobríem tot aquell escampall de paquets que amagaven joguines de tota mena. Ens llevàvem més d’hora que mai per saber si els nostres estimats proveïdors d’il.lusions ens havíen portat els regals encomanats a la carta. Normalment quedavem contents…l’emoció i alegria eren tan fortes aquell dia!

Cap de nosaltres és massa conscient de quin moment va deixar de ser nen i de creure en els reis. Quina llàstima no endurse’n una miqueta d’aquella nit màgica amb l’edat adulta!. Jo no tinc fills, però suposo que l’esperit es recupera una mica amb els més petits.

La nit de reis és un dels meus enyors d'infància

dissabte, 5 de gener de 2008

Nancy, Nenuco y barriguitas


A veces pienso que me quedé encerrada en el tiempo cuando alguien me invita a jugar a la Playstation y renuncio a la partida por parecerme:

a) Aburrido

b) Complicado

c) Not my business

Entonces recuerdo que mis orígenes en el mundo lúdico se remontan a una infancia ochentera basada en muñecos que se han convertido en entrañables. Nancy, qué guapa era, con sus vestidos; jugábamos a bañarla, vestirla y meterla en la cama. Nenuco, el bebé que lloraba y hacía pipí. O el universo interminable de las barriguitas…

Ahora que lo pienso, nos inculcaban, con dichos juguetes, valores algo anticuados de familia y papel de la mujer. Ya de pequeñas teníamos nuestros bebes-juguete, mientras mis hermanos jugaban con los míticos clics de playmobil, construían fortalezas y planeaban ataques con ellos.

Bueno, bueno, pese a esos valores que se encerraban tras los juguetes de los ’70 y ’80, continuo pensando que los niños de mi generación crecimos desarrollando la imaginación, bastante más de lo que lo hacen la mayoría de los niños de hoy. No estoy en contra de las playstation ni de los juegos por ordenador (evidentemente los tiempos cambian), pero creo que aquellos juegos de mi infancia tenían un punto más inocente, más tranquilo y humano que los que corren por ahí hoy en día. Aunque tampoco tengo muy claro a qué juegan ahora los más pequeños... Confieso que mi contacto con el mundo infantil es bastante limitado, por no decir nulo.

Está claro que me quedé atrapada por los efectos de la nostalgia y ahora le saco el polvo a esos muñecos que tanto me acompañaron de pequeñita.

Por cierto, se me olvida decir que mi distracción infantil preferida fue siempre la lectura…era un poco rara yo de niña.

dijous, 3 de gener de 2008


Avui, sense més, un dels meus poemes...

TÁCTICA Y ESTRATEGIA


Mi táctica es

mirarte
aprender como sos
quererte como sos

mi táctica es

hablarte
y escucharte

construir con palabras
un puente indestructible

mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos

mi táctica es
ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón
ni abismos

mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple
mi estrategia es
que un día cualquiera
mo sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites.

Mario Benedetti