dilluns, 18 de febrer de 2008

I fought in a war



I Fought in a war, Mireu el vídeo!: http://es.youtube.com/watch?v=GW9NYA6S9I4

I fought in a war and I left my friends behind me
To go looking for the enemy, and it wasnt very long
Before I would stand with another boy in front of me
And a corpse that just fell into me, with the bullets flying round

And I reminded myself of the words you said when we were getting on
And I bet youre making shells back home for a steady boy to wear
Round his neck, well it wont hurt to think of you as if youre waiting for
This letter to arrive because Ill be here quite a while

I fought in a war and I left my friends behind me
To go looking for the enemy, and it wasnt very long
Before I found out that the sickness there ahead of me
Went beyond the bedsit infamy of the decade gone before

And I reminded myself of the words you said when we were getting on
And I bet youre making shells back home for a steady man to wear
Round his neck, well it wont hurt to think of you as if youre waiting for
This letter to arrive because Ill be here quite a while

I fought in a war, and I didnt know where it would end
It stretched before me infinitely, I couldnt really think
Of the day beyond now, keep your head down pal
Theres trouble plenty in this hour, this day
I can see hope I can see light

And I reminded myself of the looks you gave when we were getting on
And I bet youre making shells back home for a steady man to wear
Round his neck, well it wont hurt to think of you as if youre waiting for
This letter to arrive because Ill be here quite a while

Et veig i et contemplo...


La meva casa és molt petita...38m2…però hi tinc un balcó que dóna al Tibidabo.

Pels barcelonins, sembla que el món s’acabi aquí, a la torre de telecomunicacions de Lord Norman Foster (que quedi ben clar que el senyor porta aquest títol nobiliari). Un símbol, un perfil, un referent, un límit. Jo me la miro cada dia des del meu balconet…i penso en que deu guaitar ella des del seu punt de vista. Les petites vides dels barcelonautes que van amunt i avall estressats i una mica perduts…de vegades es gira i mira cap a Collserola, cap el parc i les muntanyes, cap alla on mor la serra, al Baix Llobregat o d’altres, enfila la vista cap el Vallès. Sigui com sigui, la seva és una posició privilegiada. Ho té tot als seus peus…Jo me la miro i em pregunto si ella em mira a mi; la miro els dies de sol i els dies de pluja, la contemplo quan em llevo i quan vaig a dormir. Algún dia m’he estirat al balcó a altes hores de la matinada i he tingut converses amb ella. Llavors se la veu tota engalanada, il.luminada com està!.

La meu pis és molt petit, però hi tinc un balcó que dóna al Tibidabo.

Acabo amb una de les meves cançons preferides de Belle and Sebastian: "Get me away from here I'm dying"
I always cry at endings

Ui quin llibre!


M’acabo de llegir “Si te dicen que caí”…i novament Juan Marsé m’ha deixat feta pols. Destrossada per la seva maestria, anul.lada per la capacitat que té Marsé de recrear moments que potser no hem viscut, però podem quasi sentir a flor de pell. La Barcelona que retrata, la de la primera post-guerra més crua i punyent, cobra vida en un relat de difícil comprensió per la seva tècnica narrativa complexe. La història de la famosa prostituta Carmen Broto, camuflada aquí sota el nom d’Aurora Nin, és relatada a través de les Aventis dels nois de Gràcia…les Aventis són relats que s’expliquen els protagonistes, en una mena de fusió entre la realitat i la ficció, i que els serveixen per escapar mentalment del món on viuen: la Barcelona de la doble moral burgesa, de l’estraperlo, les cartilles de racionamiento i el franquisme més cruel.

Recomano el llibre, com recomano encara més Últimas tardes con Teresa, del mateix autor. Com va dir Manuel Vázquez Montalbán: Jamás posguerra alguna ha tenido mejor poeta sin escribir un verso”