dilluns, 19 de maig del 2008

Els peixos no tenen closca...se l'han de fabricar


32, 31, 30, 29…l’escala enrera dels meus anys de vida…darrers anys durs i intensos. Forta, després del tobogán de pujades i baixades, d’anades i vingudes. De tantes pèrdues i troballes, de tants béns i menys mals. Aprenentatges savis que no sempre s’assimilen.

El dolor de la mort del pare, de veure’l marxar, set dies després de passar la barrera dels trenta. Des de llavors una altra jo que creix i es fa gran, que absorveix i viu, que deixa de buscar per simplement fluïr, que en aquest caos troba molt d’amor i força cobardia, i algunes dosis d’egoísme que potser millor oblidar.

I ara?I el present?El present és realment el que compta, el que visc, el que em fa…i el present el tasto sostenint-me a la punta d’un abisme de roques molt sòlides, envoltada de boscos frondosos i abocada al mar sense fons. La meva vida és bella, però puc tornar a caure al precipici en qualsevol moment. Per sor el recolzament és ferm: la família més fantàstica del món, els amics increíbles i tu, allà al fons, amagadet, que em fas ballar, caure i aixecar-me, relliscar després de volar fins les estrelles i col.leccionar-ne unes quantes, darrera petons infinits que mai abans havia tastat. Tu que m’has fet tocar la felicitat, per primera vegada, de debó…i tu que m’has portat el dolor més intens, el mal aquell en algun punt enfonsat de la meva ànima o estòmac, o allà on sigui que fa tan de mal quan et trenquen el cor a trossos ínfims.

Aquest és el meu present. Abocada a un precipici altíssim, però amb el cap alt i la mirada positiva…aquest precipici ja me’l conec. Hi he caigut no fa gaire. I no penso tornar-hi, per això la meva lluita. El cop va ser massa dur. El dolor encara me’l noto. El cos i l’ànima acumulen l’arsenal de topades viscudes, i recorden massa. Per això la meva lluita.

Vull ser feliç, però només conec un camí i una manera. Em refugio dins la closca artificial, ja que un peix com jo mai tindrà closca. Faré veuré que sóc un cranc per un temps, potser d’aquesta manera fa menys mal...

La lluita continua.

5 comentaris:

Cristinette ha dit...

Clareta... no es tracta de fer-te una closca, ni d'anar cap enrera, com un cranc. Però tampoc d'anar oferint el cor en una safata... que només en tenim un i quan ens ballen a sobre uns quants zapateaos... pues costa de recuperar. Suposo que el secret és escollir molt bé, d'entre totes les granotes amb què ens anem creuant, quina és la que té més número de convertir-se en príncep blau. O taronja, o vermell, o verd. :)

Love u!!!!!!!!!!!!

syl ha dit...

...de vegades la vida té aquestes coses... vas intentant pujar l'escaleta i de sobte, sense fer res, patacada... i aleshores les coses no tornen a ser com abans i el punt d'inflexió es converteix en una mirada obligada i contínua en el present... tot i que no ho sembli, ser conscient que el precipici existeix et fa veure les coses d'una altra manera i això de vegades és bo i és dolent...però recorda que podem triar, unes vegades més que unes altres... (i saps? de vegades ens mereixem ser egoistes) :)
Et deixo una cançoneta... la lletra és trista però la melodia és optimista... vaja, que és una barreja, com una mica tot ;)

Sylvia

Clara ha dit...

ja ho se ja, però què t'haig d'explicar jo a tu. Només nosaltres mateixos reconeixem aquestes granotetes i quan les trobem, doncs resulta que de vegades no és fàcil...i llavors ve l'abisme i el precipici, i els equilibris per no caure-hi, i el saber ser intèl.ligents, i no morir en el intento...
love u too

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

La meva germaneta, sempre al meu costat...et mereixes ser feliç i la felicitat a vegades costa molt però hi és...i segur que tu l'aconseguiràs perquè ets una persona molt especial tot i que a vegades tu mateixa no t'hi sentis.
Ja fa 32 anys que et conec i amb tu he viscut grans moments i d'altres que millor que quedin a l'oblit, hem crescut juntes i la nostra relació va més enllà de la de ser dues germanes properes en edat i gustos.
Ara passes un moment intens i a vegades amarg, però ets forta i en qualsevol cas em tens al teu costat perquè al final aquest abisme rocós sigui un petit turó, fàcil de baixar, ple de flors i farigola.
T'estimo,
Marguis