dissabte, 29 de desembre del 2007


Se apaga la luz del año. Ahora salta el tópico de reflexionar sobre lo qué hemos hecho de bueno y malo estos últimos 365 días, y sobre que pretendemos mejorar de cara el año próximo que se avecina.

Yo personalmente estoy un poco aterrorizada ante lo qué viene. ¿Por qué?. Tengo la sensación que algo se me escapa de las manos…¿vosotros no?.

El propósito de todo ser humano es ser feliz. Pero a mi se me antoja cada vez más difícil. Es decir, creo que nos estamos complicando la existencia, si lo de ser feliz se enmarca dentro de los parámetros sociales que parece que se llevan últimamente…El mundo rueda muy rápido, la sociedad del conocimiento me desborda, el consumismo me deprime y la desconfianza por el ser humano aumenta. Somos cada vez más egoístas e individualistas. Me cuesta ser feliz así.

Vamos, mi propuesta para el 2008 es mantener un estado alegre el máximo tiempo posible, conseguir mis objetivos y no hacer demasiado daño a nadie. Para ello creo que lo más inteligente es seguir los pasos de una vida sencilla y sin complicaciones. Menos tener y más crear. Menos gastar y más hacer. Menos odiar y más querer.

Y lo dice aquí la reina del quebradero de cabeza y de complicarse la vida cada dos por tres.

Para abrir bien el 2008, os dejo escuchar un tema musical que tiene a ver con las pasiones y la dificultad de vivir feliz cuando estamos atados por ellas…”L’animale” de Franco Battiato

Y que siga esa vida intensa...va, a lo mejor es bueno el año...


dijous, 27 de desembre del 2007


Glan Hansard, el músic irlandés fundador de The Frames i Marieta Irglova, també compositora i música nascuda a Monrovia i resident a Praga, donen vida als dos protagonistes d’aquesta pel.lícula musical tan original. Perfecta per una tarda absurda on no tinguem massa ganes de estrenye’ns les neurones, Once sorprèn per la seva simplicitat i realisme. És un musical on la música, verdadera protagonista del film, queda perfectament integrada a la trama noi coneix noia. Efectivament, la història se’ns explica a través de les cançons que el músic composa i toca amb la seva guitarra pels carrers de Dublín, a través de les quals entre en contacte amb l’immigrant txeca, una noia separada i amb un fill que intenta reconduir la seva vida a la capital irlandesa.

És molt destacable el paper d’aquests dos musics, en la realitat, que es llencen a una empresa nova per ells com és la d’actuar per una ficció. És precisament aquesta credivilitat extrema el que fa enganxar-nos a una història en aparença simple però amb un rerafons molt ben teixit gràcies a la seva textura musical. Once no és cap obra mestra del cine, però la seva banda sonora i el seu toc naïf la fan una petita joïa molt recomanable, sobretot pels amants de la música.

dissabte, 22 de desembre del 2007

“Die Grenze verläuft nicht zwischen den Völkern, sondern zwischen oben und unten”


Les fronteres no transcorren entre els pobles, sinó entre a dalt i a baix.

Aquesta frase es llegia, quasi com una profecia, a la façana del Køpi, la més famosa de les cases ocupades de Berlin. Ara el Køpi, que va ser batejada amb l’abrevació del nom del carrer on es troba, la Köpenickerstrasse, lluita per sobreviure. Sembla que les fronteres entre a dalt i a baix es tornen a imposar. També aquí, a la immortal capital alemanya, l’especulació arrassa amb tot.

Va ser l’any 1990 que s’ocupava aquest edifici, poc després de la caiguda del mur. Poc després es legalitzava, a través d’un contracte entre habitants i l’empresa pública constructora del barri de Mitte. En aquella època, el moviment ocupa s’extenia pels edificis atrotinats i espaiosos del Berlin Oriental, però la particularitat aquí era que, en la majoria dels casos, l’ocupació es permetia. La casa de la Köpenickerstrasse es constituïa com un dels màxims exponents del moviment, ben a prop de Ostbanhof. Un edifici de 1900m2, on hi viuen una mitja de 100 persones, amb un pati destinat a la vivenda en caravanes i rulots, i espais comuns per a concerts i altres actes.

Ara, pels carrers de la ciutat, llegim sovint, escrit amb spray negre, ràbia i ira, la frase “Köpi bleibt” o “Köpi verteidigen”; “Köpi sobreviu” “Defensem el Kopi”. Efectivament, des de que l’any 1995 l’immobiliaria “Petersen und Partner KG” comprava el terreny, només tenen al cap una cosa: derribar l’edifici okupa per aixecar-hi oficines i un parc. Fantàstic. Es volen carregar un dels elements més escencials de la història recent de Berlin. Es troben, però, amb alguns contratemps; hi ha llogaters al bloc que paguen pel seu espai, i fins que no acabi el contracte no poden fer-los fora. I l’impediment més gran és la lluita aferrissada de milers de berlinesos en contra de l’enderroc del Køpi. Manifestacions, pintades, sentades...des de finals del 2006, i a mesura que s’apropa la data fatídica anunciada per la seva mort, pels volts del 2008, les protestes no s’han aturat.

A mi també em fa molta pena que es carreguin el Køpi. M’encanta la seva fesomia destartalada, quasi ruïnosa. L’aire decadent i reivindicatiu del pati. El bar dels punks i no tan punks que beuen cervesa berliner per un euro i mig. Però sobretot, el que més m’entristeix es que es tanqui un capítol de la història pels interessos dels de sobre. Com sempre.

divendres, 21 de desembre del 2007

Una torre para alcanzar los sueños


Mi primer es un mensaje navideño, os lo podéis tomar como un cuento, una pequeña historia de navidad.

¿Véis la torre de la fotografía?En realidad no es una torre cualquiera, ni un pirulí de televisión normal, ni una nave espacial aterrizada en medio de Alemania...

Un día, alrededor de los años ’60, algún niño perdido en medio de una ciudad que resurgía ya de sus ruinas, decidió que quería tocar la luna y las estrellas. Se fue al centro de esa urbe tan desalmada y dibujó un circulo. Pensó muy, muy fuerte hasta que de la tierra se abrió este enorme torreón apuntando hacia el cielo. Se encaramó a él y tocó las estrellas.

Vamos a imaginar que podemos tocar las estrellas...¿de qué manera podemos hacerlo?. Cada uno conoce sus sueños y el camino que tiene para llegar a ellos. Lo malo es dejarlos pasar.

Por cierto, la torre, en Alexanderplatz, aún sirve para subirse a ella y contemplar el universo.