Fixa’t que cada cop que he anat al Marroc he sentit la mateixa frase, i m’hi he sentit tan bé en aquelles terres, com sempre…el Marroc es mou, avança, però conserva el seu esperit intacte amagat en el sabor dolç del te amb menta i l’acidesa dels millors sucs de toronja que he tastat mail!
Penso que aquest cop, el que més bon gust a la boca m’ha deixat han estat precisament els marroquís. La seva cordialitat i alegria, el seu posat murri però bondadós, i la senzillesa i calma amb que es prenen la vida. Molts estan realment en mala situació…aspiren a sortir d’un país on no troben oportunitats, però els és difícil. El seu déu, però, els acompanya arreu on van…jo no ho observo com un fanatisme, sino com una forma de consol de qui no té res i dificilment millorarà.
Marroc són olors, són nens i carrerons. Medines, làmpares, pell de camell i espècies.
Em queda molt per conèixer, però, encara…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada