dimarts, 9 de desembre de 2008

M U N T A N Y A


Enfrontada a les muntanyes, aquests gegants de capa dura i punta blanca, aquells dies enfarinades per unes neus prematures, em sentia jo i poca cosa més. Amb la reraguarda dels Pirineus i la vasta natura als meus peus, vaig tocar amb la punta dels dits el fons d’un lloc que algú va batejar com a ànima. Un ull de dins meu es va obrir, mentre, els ulls de fora, contemplaven la immensitat del bell paisatge. L’olor era fresc i l’aire insitent i pur. Els sons, silenciosos, de cants d’ocells i fulles remogudes. Tot plegat acompanyava aquella mirada interna, per un cop, sincera i solitària.

El dia dia em perd…ens perd. I no sabem com fer-nos-ho per aturar-nos a contemplar ben a dins nostre, ben profundament. I llavors és quan errem i no som capaços de ser els amos i senyors de nosaltres mateixos, del que volem, del que som.

A mi la natura, la muntanya, em sedueix…després m’apaivaga i finalment m’injecta dossis d’energia…ara el secret és trobar que fer-ne amb aquesta energia...i dur-la a bon port cada dia que es pugui.

Gràcies, com sempre, mare terra.