dilluns, 26 de maig de 2008

Alguien me dijo una vez...no pierdas tu sonrisa


Ahora se ve que se trata de no perder el mundo de vista…

¿Cómo narices se hace eso?

Ahora se ve que se trata de poner los pies en el suelo…

Sueeeeeeeelo…¿dónde estas? Si ya ni me acuerdo de cuando mis pasos eran firmes y uno tras el otro, en orden…

Ahora doy uno adelante, un traspiés, y otra vez para atrás…

Me olvidé de todos los nombres del pasado: los que en algun momento creí que habían sido importantes.

Me olvidé de yo en mi 2007 maravilloso.

De mi en mi horrible 2006.

No me acuerdo de cómo se tenía la cabeza sobre los hombros. ¿cómo se hacía?

Alguien me comenta que este es el más bello de los sentimientos…lo es, es cierto…pero ahora, ¿cómo se hacía para ser feliz?...antes de ti, claro, yo creía ser algo parecido a feliz.

Ahora me es imposible volver a aquello, ahora que se como podría escribirse realmente esta palabra: FELICIDAD.

Alguien me dijo una vez no pierdas tu sonrisa…

diumenge, 25 de maig de 2008

Dins d'aquest iglú...peixos al desert


Es meu desert, sempre es meu desert,
ses flors són margalides.
Un sol en blanc, cases, oceans, ses algues són marines.
Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals.
Espai obert, fins i tot el cel, són platges infinites.
Es aliments més primordials, falta i defecte brutals.
Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.
Es meu desert, sempre es meu desert,
són cactus, són espines.
Un sol en blanc, ficus vegetals, ses plantes signifiquen.
Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descomunal, ple de calabruix,
tanta llibertat, tanta magnitud.

Antònia Font

dilluns, 19 de maig de 2008

Els peixos no tenen closca...se l'han de fabricar


32, 31, 30, 29…l’escala enrera dels meus anys de vida…darrers anys durs i intensos. Forta, després del tobogán de pujades i baixades, d’anades i vingudes. De tantes pèrdues i troballes, de tants béns i menys mals. Aprenentatges savis que no sempre s’assimilen.

El dolor de la mort del pare, de veure’l marxar, set dies després de passar la barrera dels trenta. Des de llavors una altra jo que creix i es fa gran, que absorveix i viu, que deixa de buscar per simplement fluïr, que en aquest caos troba molt d’amor i força cobardia, i algunes dosis d’egoísme que potser millor oblidar.

I ara?I el present?El present és realment el que compta, el que visc, el que em fa…i el present el tasto sostenint-me a la punta d’un abisme de roques molt sòlides, envoltada de boscos frondosos i abocada al mar sense fons. La meva vida és bella, però puc tornar a caure al precipici en qualsevol moment. Per sor el recolzament és ferm: la família més fantàstica del món, els amics increíbles i tu, allà al fons, amagadet, que em fas ballar, caure i aixecar-me, relliscar després de volar fins les estrelles i col.leccionar-ne unes quantes, darrera petons infinits que mai abans havia tastat. Tu que m’has fet tocar la felicitat, per primera vegada, de debó…i tu que m’has portat el dolor més intens, el mal aquell en algun punt enfonsat de la meva ànima o estòmac, o allà on sigui que fa tan de mal quan et trenquen el cor a trossos ínfims.

Aquest és el meu present. Abocada a un precipici altíssim, però amb el cap alt i la mirada positiva…aquest precipici ja me’l conec. Hi he caigut no fa gaire. I no penso tornar-hi, per això la meva lluita. El cop va ser massa dur. El dolor encara me’l noto. El cos i l’ànima acumulen l’arsenal de topades viscudes, i recorden massa. Per això la meva lluita.

Vull ser feliç, però només conec un camí i una manera. Em refugio dins la closca artificial, ja que un peix com jo mai tindrà closca. Faré veuré que sóc un cranc per un temps, potser d’aquesta manera fa menys mal...

La lluita continua.

dimecres, 14 de maig de 2008

MARTA

Quan anava a la universitat tenia una millor amiga…es deia Marta. La vaig conèixer el primer dia de classe. Va entrar per la porta i vaig experimentar una mena d’amor a primera vista. La volia conèixer ja…i ser la seva amiga. Ens vam fer amigues aquell dia i no ens vam separar mai durant els quatre anys de carrera. Jo l’estimava amb bogeria…la meva companya de treballs, de viatges, del bar de la facultat, la meva confident que ho sabia tot de mi.

Quan vam acabar la facultat, un malentés ens va separar. Ella és va enfadar amb mi, i no va donar-me ni una sola oportunitat per demanar-li disculpes per un fet que no havia estat, per la meva part, mal intencionat.

Corria el Setembre de l’any 2000…i ja no l’he tornat a veure mai més. La vaig buscar de moltes maneres, li vaig escriure cartes, emails, li vaig demanar perdó…jo volia la seva amistat, jo volia la Marta amb mi. L’he somniada tantes vegades! Encara ara, quan somnio amb ella, em desperto trista, plorant fins i tot. La vaig perdre. La vaig perdre perquè ella va voler.

No se per què acabo de pensar en ella…bé, hi penso sovint encara. Se de la seva vida per un amic en comú que totes dues conservem. Ell m’explica coses d’ella i a ella li explica coses de mi. El meu amic sempre em diu: sou tan iguals. Sempre dius les coses que diria la Marta en el mateix context. O a l’inrevés.

Però el destí, què curiós és el destí, no ha volgut donar-nos més oportunitats. I la Marta va deixar de ser, fa molt de temps, la meva millor amiga.

dilluns, 12 de maig de 2008


Antonia Font, una cançó per acabar la setmana:

Oh, yeah!

dimecres, 7 de maig de 2008



Una vegada vaig prometre a a algú que ell seria l’únic i per sempre…

No sabia que jo per ell no seria la única per sempre.

Amb el temps vaig aprendre a veure que per molt que el desitgés mai podria ser meu del tot. Sempre a mitges…i a mitges no valia.

I tot i que el destí ens mantenia a prop, un dia, per fi, vaig deixar de voler-lo. Així, de cop, sense buscar-ho.

Sobtadament, després de tants anys a prop seu, passava a ser un estrany.

Algú l’havia remplaçat…novament, em pensava, per sempre.

I aquest per sempre tornava a durar un temps limitat. A aquest algú li va caure la màscara i vaig trobar un desconegut que no estimava.

Un altre dia vaig trobar l’amor més fort que mai havia sentit i vaig pensar que aquest era l’amor per sempre…qui ho sap…què és per sempre?

L’amor és el sentiment més intens i enganyador que hi ha. Ens posa antifaços i ens fa veure les coses del color que no són. Ens fa pujar muntanyes altíssimes i descendre valls a velocitats fulminants.

I al final, hi trobem el mateix buit i el mateix ple, i el matex sentiment egoísta de voler sentir-nos estimats i protegits, sense que de vegades, els noms i cognoms de qui tenim al costat siguin tan importants.

dilluns, 5 de maig de 2008

Per no entendre les paraules/Um die Wörte nicht zu verstehen.

Ho sento, el meu idioma és el català, de cop però, decideixo escriure alguna cosa en alemany, llengua que adoro, que admiro, que no domino, que estimo, que m’expressa, que em representa també…que em transporta, recorda i sedueix.

És un mal alemany, però és un trosset de mi i del meu cor dels darrers dies.

Es tut mir sehr Leid. Aber jetzt ich kann nur sagen, ich bin nicht mehr glücklich…ich kann auch sagen, ich habe geändert, seit ich weiss dass du in der Welt auch bist.

Ich habe neülich gelernt dass ich nicht mehr stark sein kann, obwohl ich nur die Lösung habe stark zu bleiben. Deswegen habe ich mich in mich versteckt und komme nicht mehr nach draussen. Mein Hertzen unter Schlüssen geschlossen währen…Wie kann ich jetzt wieder wie früher sein?Ich lasse nun die Zeit vergehen und denke sehr tief, es gibt keine Hoffnung, du bist nicht da, das ist das einzige dass ich wircklich weiss. Die Zukünft kenne ich nicht, dass heiss, es gibt keine Hoffnung. Ich kann nicht ewig warten. Es existiert nur Gegenwarts, und hier bist du nicht…es tut wircklich weh. Dass kennst du schon.

Leidenschaft tut weh, wenn man es nicht erleben kann, wenn man es sofort vergessen soll, wie schön es sein könnte, wenn…

Seit ich weiss dass du auch in der Welt bist, alles hat geändert. Und ich übertriebe nicht.

divendres, 2 de maig de 2008

Canvis d'un instant


En un minut hi ets…al segon no…

Hi era viu…de cop ja no

Un pensament existeix, després fuig

El dolor que ni es previa, sense voler, reapareix.

El meu ull sec…ara amb una llàgrima

I sobretot aquella novetat que ens copsa, ens sorprèn, ens trasvalsa i ja no ens deixa ser mai més com erem abans. En un moment tot canvia. Cap a bé..o cap a mal…o cap a…