Segueixo notant l’aigua amb les seves propietats curatives pel cos i la ment…i com cau a sobre meu, i em refresca i relaxa tant…
Ara la persona que tinc més a prop em demana que per què estic tan neguitosa aquests dies…i li dic, mare, fa massa anys que la meva vida és un neguit, perquè pocs cops em sento satisfeta i plena, per molt que tu em consideris una super woman, jo no ho sóc, saps?
Sóc com el meu germà que camina i camina, i cerca i cerca, sense trobar…
Mare, sóc com tu mateixa, un cul inquiet que mai no sana…un cor que batega més fort que la majoria, que viu tan, que també pateix molt.
Per això no entenc la teva pregunta, mare…si ja saps que sempre cerco. Que busquem…
L’aigua, la meva salvació, un moment de fredor i recés en el camí…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada