dimarts, 7 d’octubre de 2008

COR?


Això feia dies que ho tenia parat…parat com se m’havia parat el cor, o el pensament o un lloc entremig dels dos…
Avui escric remoguda per un sentiment absurd de no saber perquè sembla que confiar cegament en el cor pot ser perillós i ara em dedico a fer allò que no havia fet mai abans, és a dir, construir murs de defensa al meu voltant, escoltar el cap i prestar una mica menys d’atenció a aquest punt desconegut i de difícil ubicació que de vegades fa mal i d’altres sembla que esclati de joïa.
Heu sentit mai mal al cor?Ha estat després de que em passés que he decidit escoltar el cap de tant en tant. Només de tant en tant.

3 comentaris:

Cristinette ha dit...

Clareta, jo crec com tu que ens hem de deixar guiar pel cor, sempre. Però no únicament. El cor de vegades no entèn de raons. Potser el que cal és un equilibri entre cor i cap. Tot i que le smillors decisions es prenen amb el cor. Que una decisió no funcioni no vol dir que ens haguem de protegir amb murs... Deixa't sentir!!!!!

Molts petonets

Anònim ha dit...

Crec que la Cris té raó. Que seria de nosaltres, sense cor? Només amb el cap seriem tal vegada més coherents i lògics, més assenyats.. No obstant, aspirem a ser ordinadors o aspirem a ser persones? Seguim el cor i caiem, ens perdem, ens equivoquem sovint. Però la satifacció d'aixecar-se després de la caiguda, la il·lusió de trobar el bon camí després de perdre'ns, l'alegria de tornar a intentar-ho, després d'equivocar-nos... Tot això, no val la pena? En un moment o altre tots ens envoltem de murs més o menys alts, però a la fi, per sort, tots acabem trobant també una porta o finestra per on tornar al món...

Anònim ha dit...

Espero, amiga, que aquest desig tan anhelat,
et sigui plaent i venturós, ple de llum i blau,
com una travessa per l’Egea, tèbia i suau,
però si una tormenta encalla la teva nau
que sigui en la sorra de la nostra amistat...

Contes de l'enyor grec