dilluns, 18 de febrer de 2008

Et veig i et contemplo...


La meva casa és molt petita...38m2…però hi tinc un balcó que dóna al Tibidabo.

Pels barcelonins, sembla que el món s’acabi aquí, a la torre de telecomunicacions de Lord Norman Foster (que quedi ben clar que el senyor porta aquest títol nobiliari). Un símbol, un perfil, un referent, un límit. Jo me la miro cada dia des del meu balconet…i penso en que deu guaitar ella des del seu punt de vista. Les petites vides dels barcelonautes que van amunt i avall estressats i una mica perduts…de vegades es gira i mira cap a Collserola, cap el parc i les muntanyes, cap alla on mor la serra, al Baix Llobregat o d’altres, enfila la vista cap el Vallès. Sigui com sigui, la seva és una posició privilegiada. Ho té tot als seus peus…Jo me la miro i em pregunto si ella em mira a mi; la miro els dies de sol i els dies de pluja, la contemplo quan em llevo i quan vaig a dormir. Algún dia m’he estirat al balcó a altes hores de la matinada i he tingut converses amb ella. Llavors se la veu tota engalanada, il.luminada com està!.

La meu pis és molt petit, però hi tinc un balcó que dóna al Tibidabo.

Acabo amb una de les meves cançons preferides de Belle and Sebastian: "Get me away from here I'm dying"
I always cry at endings