A fora fa fred i plovisqueja. Són dies grisos i apagats aquests que acomiaden el ’08. Procuro, però, mantenir un sentiment d’alegria…un somriure que a dins meu em recorda de la sort que tinc de ser qui sóc, viure on visc i estimar a qui estimo.
Aquests dies, en família, pensava en ells, en vosaltres. En els meus germans…En la meva mare. I en els meus amics. En cada vida minúscula i grandiosa que hi havia dins d’ells. I en que és una sort tenir-los tan a prop. Pensava en els nadals d’abans, quan érem nens…de cop, en recordar-ho, em venia un nus al cor…s’encetaven les llàgrimes. Vaig plorar…plorava pels qui ja no hi eren. Però també vaig sentir l’escalfor de l’abraçada de ma mare, tan tendre, tan proper…I vaig sentir de nou que sóc afortunada.
Ara, tot tancant la porta d’aquest 2008, un any una mica gris, aturat, escàs, aliè…obro la del 2009. Me’l miro de reüll, amb cert escepticisme…amb una mica de por, però amb energia de saber que, al final, allò que ens succeeix no és mai per casualitat o atzar, sino perquè ho cerquem nosaltres amb les nostres decissions i maneres de fer diaris.
El meu desig personal pel 2009 és el de poder viure amb conseqüència. Ser conseqüent amb els valors i pensaments que hi ha amagadets en algun lloc del meu ésser…això vol dir, per mi, apropar-se a alguna mena de llibertat. I tots seríem una mica més lliures si, en algun moment, ens aturéssim a escoltar-nos.
He decidit, per tan, somriure-li al nou any…algú em va dir una vegada que no perdés mai el meu somriure. Que era el més bonic que tenia… De vegades és difícil, però…depèn una mica d’un mateix, això de somriure.
Li somriem al 2009?
A tots us regalo una cançoneta per començar l’any de la millor manera…
Passi el que passi recorda respirar, Feliu Ventura
1 comentari:
La foto és molt bonica, com tu :*
Publica un comentari a l'entrada