dimarts, 30 de desembre del 2008

Tanquem la porta del 2008...Bye bye...


A fora fa fred i plovisqueja. Són dies grisos i apagats aquests que acomiaden el ’08. Procuro, però, mantenir un sentiment d’alegria…un somriure que a dins meu em recorda de la sort que tinc de ser qui sóc, viure on visc i estimar a qui estimo.
Aquests dies, en família, pensava en ells, en vosaltres. En els meus germans…En la meva mare. I en els meus amics. En cada vida minúscula i grandiosa que hi havia dins d’ells. I en que és una sort tenir-los tan a prop. Pensava en els nadals d’abans, quan érem nens…de cop, en recordar-ho, em venia un nus al cor…s’encetaven les llàgrimes. Vaig plorar…plorava pels qui ja no hi eren. Però també vaig sentir l’escalfor de l’abraçada de ma mare, tan tendre, tan proper…I vaig sentir de nou que sóc afortunada.
Ara, tot tancant la porta d’aquest 2008, un any una mica gris, aturat, escàs, aliè…obro la del 2009. Me’l miro de reüll, amb cert escepticisme…amb una mica de por, però amb energia de saber que, al final, allò que ens succeeix no és mai per casualitat o atzar, sino perquè ho cerquem nosaltres amb les nostres decissions i maneres de fer diaris.
El meu desig personal pel 2009 és el de poder viure amb conseqüència. Ser conseqüent amb els valors i pensaments que hi ha amagadets en algun lloc del meu ésser…això vol dir, per mi, apropar-se a alguna mena de llibertat. I tots seríem una mica més lliures si, en algun moment, ens aturéssim a escoltar-nos.
He decidit, per tan, somriure-li al nou any…algú em va dir una vegada que no perdés mai el meu somriure. Que era el més bonic que tenia… De vegades és difícil, però…depèn una mica d’un mateix, això de somriure.
Li somriem al 2009?

A tots us regalo una cançoneta per començar l’any de la millor manera…

Passi el que passi recorda respirar, Feliu Ventura

dilluns, 29 de desembre del 2008

LES PASSEJADES LITERÀRIES DE CONEIXERBCN



Pels qui volgueu venir a Passejar amb nosaltres!!!!...aviat en farem el Blog
www.coneixerbcn.com

Die Welle


Horror…aquest és el sentiment que desperta, en arribar al seu final, aquesta pel.lícula. Feia temps que no sentia això asseguda a la butaca d’un cinema. El cinema cru, directe, de “pica de cuina”, el clàssic cinema realista que es fa a Alemanya ens ensenya el mal que pot fer l’ús de les tècniques dictatorials en qualsevol context social. També avui en dia. També ara és possible. L’Ona comença com un joc i esdevé una tragèdia. Felicitats al director, Denis Gansel, per saber parlar tan directamente d’un tema el transfons del qual rau en la mateixa naturalesa humana. Els actors, també els felicito. I aconsello el film, que sense ser una obra mestre, ens apropa, des d’una perspectiva nua, als perquès del trimof dels règims dictatorials i feixistes.

Viceversa

Viceversa


Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte

tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte

tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte

o sea
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

dimarts, 23 de desembre del 2008

SE ME VA EL 2008


Se me va el 2008...y con él, se me va el desazón y el miedo...
se me va el frío diciembre y el cálido agosto
se me muere el peor mayo...
se me triza el recuerdo triste
por suerte
se me va el 2008
y el olvidar a quien olvidé
y el no recordar a quién encontré
se me va el 2008
pero no te vas tu
ni me voy yo
ni mi alegría de seguir viviendo
y soñando
y queriendo...tanto

dimarts, 9 de desembre del 2008

M U N T A N Y A


Enfrontada a les muntanyes, aquests gegants de capa dura i punta blanca, aquells dies enfarinades per unes neus prematures, em sentia jo i poca cosa més. Amb la reraguarda dels Pirineus i la vasta natura als meus peus, vaig tocar amb la punta dels dits el fons d’un lloc que algú va batejar com a ànima. Un ull de dins meu es va obrir, mentre, els ulls de fora, contemplaven la immensitat del bell paisatge. L’olor era fresc i l’aire insitent i pur. Els sons, silenciosos, de cants d’ocells i fulles remogudes. Tot plegat acompanyava aquella mirada interna, per un cop, sincera i solitària.

El dia dia em perd…ens perd. I no sabem com fer-nos-ho per aturar-nos a contemplar ben a dins nostre, ben profundament. I llavors és quan errem i no som capaços de ser els amos i senyors de nosaltres mateixos, del que volem, del que som.

A mi la natura, la muntanya, em sedueix…després m’apaivaga i finalment m’injecta dossis d’energia…ara el secret és trobar que fer-ne amb aquesta energia...i dur-la a bon port cada dia que es pugui.

Gràcies, com sempre, mare terra.