Horror…aquest és el sentiment que desperta, en arribar al seu final, aquesta pel.lícula. Feia temps que no sentia això asseguda a la butaca d’un cinema. El cinema cru, directe, de “pica de cuina”, el clàssic cinema realista que es fa a Alemanya ens ensenya el mal que pot fer l’ús de les tècniques dictatorials en qualsevol context social. També avui en dia. També ara és possible. L’Ona comença com un joc i esdevé una tragèdia. Felicitats al director, Denis Gansel, per saber parlar tan directamente d’un tema el transfons del qual rau en la mateixa naturalesa humana. Els actors, també els felicito. I aconsello el film, que sense ser una obra mestre, ens apropa, des d’una perspectiva nua, als perquès del trimof dels règims dictatorials i feixistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada