Màscares que cauen, una rere l’altra…
I al final em trobo a mi
Que no sabia ni qui era ni que hi era.
A mi sóc jo…no emconeixia, començo a fer-ho just ara.
Després de l’abisme ve l’autoconeixença…
I ens n’adonem de
No sóc tan perfecte com pretenia ser.
No sóc tan bona com pensava
Ni tan generosa
Ni tan triomfadora..
La clan rau ara en ser humil i ser-ne conscient dels errors
I les debilitats.
He volgut agradar massa sense rebre massa.
He volgut rebre amor a canvi d’una que no era jo tampoc.
Llavors has arribat i m’as trencat tots aquests esquemes…
I aquí estic jo recollint trossets de mi mateixa escampats arreu…
Però construïnt
La que no coneixia, ni sabia que existia…
I com sóc de mena positiva entenc ara el perquè de tot el que ha succeït
Com sento que aquest nou mig any serà per recollir-ne els fruits.
I me’n alegro…continuarem estimant.
1 comentari:
Felicidades, así que detrás del desierto está la playa... esto solo pasa cuando cumples 32? me iré preparando, pues, no me queda tanto.... jejejeje
Publica un comentari a l'entrada