dilluns, 17 de març del 2008

La millor cançó


I al meu pare li dedico una cançó, perquè gràcies a ell vaig néixer al mediterrani...
Nací en el mediterráneo, Joan Manel Serrat

Me acuerdo de ti, papi...


Menjava gelat…al costat, la meva mare també menjava gelat. Era bo el meu pare…aquest dia, assegut en una plaça de Roma qualsevol, el gaudia d’un instant de felicitat perfecte; menjava un gelat, prenia el sol i tenia a ma mare al costat. La seva Margarida. Què més podia desitjar…

No massa temps després es va posar malalt, molt malalt, i se’n va anar. Ràpid i en un sospir llarg i engoixat, un suspir enrabiat de qui no vol anar-se’n d’aquest món. D’això ara fa exactament dos anys.

Dos anys sense el pare, però enrecordar-nos-en d’ell cada dia. Perquè era un bon pare i un bon home…discret, seriós, impacient, nerviós, intel.ligent, a voltes malcarat, divertit, però sobretot molt bo.

Papi, te echo de menos, mucho, los seis hermanos y la mami nos acordamos de ti cada día…joé, es que mira que morirte, ¿quién lo iba a decir?. Sobre todo cuando te comías ese helado con tu Marga y eras tan feliz.

dijous, 13 de març del 2008

Ensayo sobre la absurda nostalgia


Hoy tuve un sentimiento de nostalgia que me costó sacarme de encima…será porque hace ya justo dos años que mi padre se iba…será porque en los últimos meses mi vida cambió y volvió a cambiar…aunque para bien, para mejor, retrocedí a antes de estos cambios.

Me descubrí leyendo cartas de antiguos novios, mirando fotos de viajes lejanos, ordenando papeles que ya no necesito, mirando por la ventana hacia abajo, en vez de hacia arriba.

Hasta que de nuevo, caí en la cuenta que mirar hacia atrás no es muy válido, que lo pasado pasado está y que solo nos puede servir para enseñanza de cara a lo que vendrá…

Y ahora estoy como en el origen, estoy como estaba la última primavera, alegre, energética y de repente no queriendo mirar más atrás.

Por delante queda todo. Todo es ahora y es mañana. El ayer es un recuerdo.

dimarts, 11 de març del 2008


Avui faig 32 anys. No està mal. 16 en una cama. 16 a l’altra…què vull pels 32?

Primerament, deixar enrere els 31, que van ser bons però millorables. Vull trobar gent bona i generosa. Vull deixar enrere els egoísmes i les falsetats (què de tant en tant es creuen en el nostre camí…). Viure de realitats i creure en els somnis. Tocar de peus a terra i apropar-me al cel amb les mans. Ser jo mateixa en cadascún dels meus dies. Apropar-me més a aquells que estimo i estimar a aquells que mereixen el meu amor.

Pels 32 vull xocolata, arbres, te amb menta, llet de soja, molt de mar, tres paraules en alemany (Freundschaft, Leidenschaft und Freiheit), jugar amb nens, un gos, molts petons, sexe (amb amor millor), amor (amb sexe millor), compartir els meus ulls amb els de la meva mare, pensar cada dia en el meu pare, una foto de la Patagonia i veure moltes estrelles al cel.

Els 31 han estat bons, però els 32 seran millors, i en part és una cosa que depèn de nosaltres fer que les coses funcionin com volem. Tot i que l’atzar també hi te alguna cosa a dir.

Tot plegat sona una mica cursi, però ja se sap que quan és fan anys de vegades et planteges coses i de cop me n’he adonat que ja he sobrepassat, i de molt, la barrera dels 30…

My song for myself today: Wonderwall, Oasis

dilluns, 10 de març del 2008

Ja tinc el carnet!


Punt mort i fre de mà! Paro el motor. Ya puede bajarse…No m’ho puc creure. He acabat l’examen de conduir i em sembla que he aprovat. M’assec al seient del darrera mentre la infeliç companya a qui li toca es disposa a engegar la marxa posseïda pels mateixos nervis que jo tenia uns minuts abans.

Una estona després el meu professor m’ho confirma. He aprovat! Per fi, a la quarta, aconsegueixo acabar amb aquest malson que m’ha perseguit els darrers mesos de la meva vida. Assaboreixo l’alleugeriment que suposa no haver de patir mai més per haver d’anar a fer pràctiques de cotxe i l’alliberament que això representa també per la meva malmesa economia.

La noia que pujava rere meu quasi es fica en un carrer en contra direcció. Suspesa. Pobreta. Em mira amb cara d’enveja i desconsol. T’entenc, penso, jo també he suspès abans…Se com et sents.

Recordaré sempre els nervis de l’examen de conduir…a partir d’ara ve la segona part. Llançar-se a l’asfalt!

La cançó del dia per un estat anímic força destroyer, mireu el vídeo moníssim: These boots are made for walking

dimarts, 4 de març del 2008

la Prisa mata


Fixa’t que cada cop que he anat al Marroc he sentit la mateixa frase, i m’hi he sentit tan bé en aquelles terres, com sempre…el Marroc es mou, avança, però conserva el seu esperit intacte amagat en el sabor dolç del te amb menta i l’acidesa dels millors sucs de toronja que he tastat mail!

Penso que aquest cop, el que més bon gust a la boca m’ha deixat han estat precisament els marroquís. La seva cordialitat i alegria, el seu posat murri però bondadós, i la senzillesa i calma amb que es prenen la vida. Molts estan realment en mala situació…aspiren a sortir d’un país on no troben oportunitats, però els és difícil. El seu déu, però, els acompanya arreu on van…jo no ho observo com un fanatisme, sino com una forma de consol de qui no té res i dificilment millorarà.

Marroc són olors, són nens i carrerons. Medines, làmpares, pell de camell i espècies.

Em queda molt per conèixer, però, encara…