divendres, 22 d’agost del 2008

I love you too much Berlín


Volví de Berlín, de nuevo, como en tantas otras ocasiones…volví de mi Berlín, de mi Berlín grandioso y muy pequeño, de mis gentes y las suyas, de sus patios y sus parques. Ya casi ni recuerdo las veces que he vuelto y he dejado ahí un poco más de mi corazón…pero nunca olvido aquel primer recuerdo de su torre saludándome y yo pequeña abriendo los ojos al mundo. Y tampoco queda atrás el olor de sus calles, de carbón y ciudad vieja, ni el color gris de su cielo donde el sol parece tener vergüenza de brillar. Y de nuevo me reencuentro , como cada vez, con el sinsabor de conocer que la ciudad cambia y abandona el polvo del pasado, cuando eran dos las berlines y una miraba con recelo la otra. Y esos mueblos polvorientos envejecen y desaparecen con los tiempos que llegan ...ahí se me rompe algo.

Berlín es, sin duda, única. Mi pequeño jardín de escapadas y juegos con la vida y el azar.

diumenge, 10 d’agost del 2008

Bar Cel Ona...on ets?


Com es pot odiar i estimar tant el lloc on vas néixer?

Barcelona, la meva Barcelona…jo l’estimo i l’odio, i l’estimo i l’odio cada dia més.

Me l’han canviat la ciutat…recordo de petita, una Barcelona humana, de passejades Rambla avall, de mans del meu pare i tot de cares amables i ritmes lents.

Ara ja no hi és aquesta ciutat.

Tot corre i va ràpid. Els turistes no respecten els carrers ni els ritmes, els turistes són alients al passat de la gloriosa ciutat gòtica.

Jo recordo que de petita ningú es fixava en Gaudí, ni en la casa Batlló.

I que anava al parc Güell i hi havia silenci.

Estimo Barcelona, la dels barris, la de la Barceloneta on abans quasi no hi havia platja i als xiringuitos es parlava català i castellà.

No només anglès, italià o francés, o xinés, o vés a saber…

I mira que la meva feina és la de guia turístic…però no puc més amb aquesta ciutat.

Han venut una Barcelona falsa i d’aparador, cara i grollera, que dóna l’esquena als propis barcelonins. Sobretot als més grans. I als més petits…

Malgrat tot continuo estimant-la…per bé que l’odiï…

dilluns, 4 d’agost del 2008

L'aigua d'una peixos ascendent escorpí i lluna a cranc


Segueixo notant l’aigua amb les seves propietats curatives pel cos i la ment…i com cau a sobre meu, i em refresca i relaxa tant…

Ara la persona que tinc més a prop em demana que per què estic tan neguitosa aquests dies…i li dic, mare, fa massa anys que la meva vida és un neguit, perquè pocs cops em sento satisfeta i plena, per molt que tu em consideris una super woman, jo no ho sóc, saps?

Sóc com el meu germà que camina i camina, i cerca i cerca, sense trobar…

Mare, sóc com tu mateixa, un cul inquiet que mai no sana…un cor que batega més fort que la majoria, que viu tan, que també pateix molt.

Per això no entenc la teva pregunta, mare…si ja saps que sempre cerco. Que busquem…

L’aigua, la meva salvació, un moment de fredor i recés en el camí…