Menjava gelat…al costat, la meva mare també menjava gelat. Era bo el meu pare…aquest dia, assegut en una plaça de Roma qualsevol, el gaudia d’un instant de felicitat perfecte; menjava un gelat, prenia el sol i tenia a ma mare al costat. La seva Margarida. Què més podia desitjar…
No massa temps després es va posar malalt, molt malalt, i se’n va anar. Ràpid i en un sospir llarg i engoixat, un suspir enrabiat de qui no vol anar-se’n d’aquest món. D’això ara fa exactament dos anys.
Dos anys sense el pare, però enrecordar-nos-en d’ell cada dia. Perquè era un bon pare i un bon home…discret, seriós, impacient, nerviós, intel.ligent, a voltes malcarat, divertit, però sobretot molt bo.
Papi, te echo de menos, mucho, los seis hermanos y la mami nos acordamos de ti cada día…joé, es que mira que morirte, ¿quién lo iba a decir?. Sobre todo cuando te comías ese helado con tu Marga y eras tan feliz.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada