dimarts, 16 de novembre de 2010

La Caixeta dels records


Quan plou sempre ressonen les gotes que reboten sobre les rajoles de la terrasseta. Les conto, una una, gairebé individualment. D'aquesta manera em sembla que aturo el temps. Com una goma, sembla que escoltant la pluja, s'estira i dura una mica més.

Però avui no hi paro atenció a les gotes. Hi són, les sento, però no les escolto. Se que fora de l'habitació el passadís és fred i fosc, i que hi ha més ombres que vides. Però el defujo. No vull ombres, ni fred, ni foscor. Ni escoltar la pluja caure.

Des del llit estant observo les quatre parets de la cambra, petita, trista i embrutida pel pas dels anys. L'olor és més forta que mai. És l'olor de tu, embriagadora com sempre, dura com mai. L'olor del tabac que fumes només alçar-te del llit, el perfum del teu cabell rinxolat just acabat d'esbandir. Profunda, l'olor, teva, teva.

Hi ha una fotografia que penja de la lleixa, just damunt de l'auser escriptori. M'hi fixo perquè és una petita dosi de vida en un bosc recargolat de papers i llibres. De fet, sempre me la miro aquesta fotografia. Me'n recordo de mi, perquè hi sóc jo, i d'aquell gat que acaricio amb un somriure complaent. Te la vas quedar aquesta imatge, perquè, com sempre has dit, el meu somriure el segrestaries. Però mai t'he deixat fer-ho. Només amb aquesta fotografia em vas robar un cop el somriure.

Sacsejo la caixeta que no he deixat anar des de fa tanta estona. No, no la deixo anar, perquè em fa basarda obrir-la, em fa por tot allò que estat emmagatzemant els darrers anys. Trossets de tu, i de mi, d'ahir, d'un demà que ja no vindrà. Reconec que obrir-la serà enfrontar-me amb records desfets. Però a fora hi ha tristesa, pluja, foscor, i més ombres que vida. Així que, finalment, aixeco la tapeta de la capsa de fusta que un dia vas regalar-me amb una carta de benvinguda al teu cor, amb la promesa d'omplir-la dels nostres moments, dels nostres secrets que ara són records i que es desfan.

Ja està fet, i ara només em queda aixecar-me del llit, rebregat i hostil, apropar-me a la porta i fer el gest segur per obrir-la. Dono una darrera ullada al meu somriure d'aquella foto que penja sobre l'escriptori del Sergi.

A fora hi fa fred i hi ha ombres, i tu, Sergi, seus a la butaca, com sempre, fumant, mentre et recargoles els rínxols del cabell en un posat pensatiu. Em mires, però no parles. Decideixo marxar del pis humit del Raval barceloní. Tanco la porta sense mirar enrere i engego a caminar escales avall. Escales atrotinades, parets desconxades on es dibuixen figures monstruoses i desconegudes. Però ara l'olor és fresca i viva. Mai m'havia aturat a ensumar el barri. Quan surto al carrer, la vida m'embriaga. I entre les gotes de pluja hi brilla el primer raig de sol del dia. Somric, i el meu somriure, n'estic segura, no es pot segrestar.


dimarts, 12 d’octubre de 2010

Tresor de llum i vent, Formentera


Sento que aquesta illa és femenina...en ella la terra és més sòlida i ferma que enlloc, i el mar, més net i salat. M'hi perdo i endisno....diuen que és una gran esponja plena de forats on allitar-se i replegar-se amb les roques.
Jo d'aquí no en marxaria mai.

dissabte, 16 de gener de 2010

Menos es más

Si us interessa el tema de veure com ens compliquem la vida en tenir mil opcions per escollir, no us perdeu l'episodi de Redes!:

http://www.youtube.com/watch?v=j7NP0IAG0A0

Palabras de Ebo Morales sobre el cambio climático


Lamento mucho decir, cobardemente no queremos tocar las causas de la destrucción del medio ambiente en el planeta tierra (...). Nuestra obligación es identificar las causas del cambio climático. Y quiero con responsabilidad ante mi pueblo y ante el pueblo del mundo: las causas vienen del Capitalismo.


Luego del fracaso de la Cumbre de Copenhague, donde los países participantes no consiguieron un acuerdo para contrarestar el cambio climático, el presidente de Bolivia anuncio una cumbre alternativa.


La Cumbre Alternativa de los Movimientos sociales será en Abril del 2010. Tendrá como fecha principal el 22 de Abril, Día Internacional de la Tierra.

I ara escriuré al meu blog??

De cop un dia el cap et fa un clic i recordes que en algun moment havies tingut un blog, i que hi escrivies, i t'agradava fer-ho...i no saps com, ho vas deixar de fer, i te'n vas descuidar...i la vida està feta de cuidar les petites coses que ens ajuden a ser una mica més feliços....

India segona part


Torno a l'Índia...torno a inspirar-me i a commoure'm...torno a veure colors i tristor. Les contradiccions que resen a cada cantonada de cada carrer. Adoro i odio aquest país. Potser per això vaig decidir-me a tornar un dia. Adoro els somriures de la seva gent, n'odio els enganys. I tot és un devenir constants de sentiments oposats on cada minut la llum canvia, matitzada sempre per aquella atmosfera bruta i polsegosa. La bruticia i la fertor es mostren descarnades, atapeïnt paisatges encantadors de natura feréstega. La pobresa, la mort, són protagonistes d'un indret amarat de vida espiritual. I és això el que m'enganxa a tu, India fantàstica, perquè a casa meva ens hem perdut una mica i ja no sabem qui som nosaltres mateixos...gràcies per regalar-me la teva espiritualitat.

dimecres, 18 de març de 2009

La meva primavera


Aquesta és la meva primavera. La meva primavera de música i de flors. De cant dels ocells quan em llevo al matí. D'il.lusió quen alviro el sol que traspassa el balcó i entra a casa.
La primavera que vaig perdre un dia i em va costar de tornar a trobar. De rialles i somnis que reneixen.
La meva primavera de caminar per la meva ciutat i els meus pobles. Per les meves muntanyes i rius.