dimecres, 14 de maig de 2008

MARTA

Quan anava a la universitat tenia una millor amiga…es deia Marta. La vaig conèixer el primer dia de classe. Va entrar per la porta i vaig experimentar una mena d’amor a primera vista. La volia conèixer ja…i ser la seva amiga. Ens vam fer amigues aquell dia i no ens vam separar mai durant els quatre anys de carrera. Jo l’estimava amb bogeria…la meva companya de treballs, de viatges, del bar de la facultat, la meva confident que ho sabia tot de mi.

Quan vam acabar la facultat, un malentés ens va separar. Ella és va enfadar amb mi, i no va donar-me ni una sola oportunitat per demanar-li disculpes per un fet que no havia estat, per la meva part, mal intencionat.

Corria el Setembre de l’any 2000…i ja no l’he tornat a veure mai més. La vaig buscar de moltes maneres, li vaig escriure cartes, emails, li vaig demanar perdó…jo volia la seva amistat, jo volia la Marta amb mi. L’he somniada tantes vegades! Encara ara, quan somnio amb ella, em desperto trista, plorant fins i tot. La vaig perdre. La vaig perdre perquè ella va voler.

No se per què acabo de pensar en ella…bé, hi penso sovint encara. Se de la seva vida per un amic en comú que totes dues conservem. Ell m’explica coses d’ella i a ella li explica coses de mi. El meu amic sempre em diu: sou tan iguals. Sempre dius les coses que diria la Marta en el mateix context. O a l’inrevés.

Però el destí, què curiós és el destí, no ha volgut donar-nos més oportunitats. I la Marta va deixar de ser, fa molt de temps, la meva millor amiga.