Una vegada vaig prometre a a algú que ell seria l’únic i per sempre…

No sabia que jo per ell no seria la única per sempre.

Amb el temps vaig aprendre a veure que per molt que el desitgés mai podria ser meu del tot. Sempre a mitges…i a mitges no valia.

I tot i que el destí ens mantenia a prop, un dia, per fi, vaig deixar de voler-lo. Així, de cop, sense buscar-ho.

Sobtadament, després de tants anys a prop seu, passava a ser un estrany.

Algú l’havia remplaçat…novament, em pensava, per sempre.

I aquest per sempre tornava a durar un temps limitat. A aquest algú li va caure la màscara i vaig trobar un desconegut que no estimava.

Un altre dia vaig trobar l’amor més fort que mai havia sentit i vaig pensar que aquest era l’amor per sempre…qui ho sap…què és per sempre?

L’amor és el sentiment més intens i enganyador que hi ha. Ens posa antifaços i ens fa veure les coses del color que no són. Ens fa pujar muntanyes altíssimes i descendre valls a velocitats fulminants.

I al final, hi trobem el mateix buit i el mateix ple, i el matex sentiment egoísta de voler sentir-nos estimats i protegits, sense que de vegades, els noms i cognoms de qui tenim al costat siguin tan importants.