diumenge, 10 d’agost de 2008

Bar Cel Ona...on ets?


Com es pot odiar i estimar tant el lloc on vas néixer?

Barcelona, la meva Barcelona…jo l’estimo i l’odio, i l’estimo i l’odio cada dia més.

Me l’han canviat la ciutat…recordo de petita, una Barcelona humana, de passejades Rambla avall, de mans del meu pare i tot de cares amables i ritmes lents.

Ara ja no hi és aquesta ciutat.

Tot corre i va ràpid. Els turistes no respecten els carrers ni els ritmes, els turistes són alients al passat de la gloriosa ciutat gòtica.

Jo recordo que de petita ningú es fixava en Gaudí, ni en la casa Batlló.

I que anava al parc Güell i hi havia silenci.

Estimo Barcelona, la dels barris, la de la Barceloneta on abans quasi no hi havia platja i als xiringuitos es parlava català i castellà.

No només anglès, italià o francés, o xinés, o vés a saber…

I mira que la meva feina és la de guia turístic…però no puc més amb aquesta ciutat.

Han venut una Barcelona falsa i d’aparador, cara i grollera, que dóna l’esquena als propis barcelonins. Sobretot als més grans. I als més petits…

Malgrat tot continuo estimant-la…per bé que l’odiï…

1 comentari:

Cualquier otro ha dit...

Yo canario, tú guía turística en Barcelona... Mucha bermuda y chancla con calcetín nos han perturbado. Pero siempre hay un hueco que un turista no va a usurpar (ni un lugareño a vender) porque no tiene ningún interés, salvo para el que lanzó la pelota contra esa pared, o jugó al escondite por esos callejones (aunque mis rincones estén a horas en avión).