Ho cura tot…
O, com a mínim, ho neteja…
I em porta a tu
I et porta a mi…no és increïble?.
L’aigua m’absorveix dins seu i em sento el peix que sempre he volgut ser.
I dins del mar sóc jo, i feliç, només jo
I el va i ve de les ones.
Com m’agrada aquest so de mar…
Et miro al fons dels ulls i tu al fons dels meus…i saps que hi trobo?
El nostre mar de sempre.
L’aigua la deixo enrera, surto a la superficie, agafo aire i apa…
Un altre cop capbussada endins.
És increíble, el mar ens apropa, com sempre…
Per ser nosaltres mateixos, per fi, ser-ho del tot
Una mica començar des del principi, com quan el meu pare em va portar a veure el mar
Per primer cop
I serà com el principi,
Fins que només quedem tu, jo i el mar.
2 comentaris:
T'entenc. tenim percepcions molt similars de la mar. Tinc poemes que gairebé diuen el mateix que tu dius. Molt interessant, de debò. Et continuaré llegint!
¿Limpia igual el Mediterráneo que el Atlántico? Investigaremossss....
Publica un comentari a l'entrada