El salze cec i la dona adormida

Dos fragments dels molts que em tornen boja d’aquests contes de l’autor japonès….

El primer, com quan et sents que et desfàs, que no ets tu, que estas fora de lloc, que t’observes des d’un prisma extern, i com un ninot, actues sense ser tu mateix…De vegades passa, no?

“Potser va ser la llum de la lluna. O potser aquella música enmig de la nit. A cada pas que feia notava com m’enfonsava en aquella profunda sorra movedisa on la meva identitat es diluïa (…). Aquell jo que avançava sota la llum de la lluna no era jo, sinó un jo de guix que s’havia apropiat del meu cos (…). Els meus moviments responien a uns músculs de mentida. No era més que un ninot per fer servir en un sacrifici.”. Haruki Murakami

El segon…de vegades també passa…per sort, segurament.

“És molt rar trobar algú a qui puguis explicar els teus sentiments tal com són. És com un miracle. Suposo que gairebé tothom és passa la vida sense trobar ningú així. I dira que la relació que s’estableix entre dues persones que s’entenen d’aquesta manera no té a veure amb el que normalment s’entén com a amor: és més aviat una mena d’empatia total” Haruki Murakami