dissabte, 22 de desembre de 2007

“Die Grenze verläuft nicht zwischen den Völkern, sondern zwischen oben und unten”


Les fronteres no transcorren entre els pobles, sinó entre a dalt i a baix.

Aquesta frase es llegia, quasi com una profecia, a la façana del Køpi, la més famosa de les cases ocupades de Berlin. Ara el Køpi, que va ser batejada amb l’abrevació del nom del carrer on es troba, la Köpenickerstrasse, lluita per sobreviure. Sembla que les fronteres entre a dalt i a baix es tornen a imposar. També aquí, a la immortal capital alemanya, l’especulació arrassa amb tot.

Va ser l’any 1990 que s’ocupava aquest edifici, poc després de la caiguda del mur. Poc després es legalitzava, a través d’un contracte entre habitants i l’empresa pública constructora del barri de Mitte. En aquella època, el moviment ocupa s’extenia pels edificis atrotinats i espaiosos del Berlin Oriental, però la particularitat aquí era que, en la majoria dels casos, l’ocupació es permetia. La casa de la Köpenickerstrasse es constituïa com un dels màxims exponents del moviment, ben a prop de Ostbanhof. Un edifici de 1900m2, on hi viuen una mitja de 100 persones, amb un pati destinat a la vivenda en caravanes i rulots, i espais comuns per a concerts i altres actes.

Ara, pels carrers de la ciutat, llegim sovint, escrit amb spray negre, ràbia i ira, la frase “Köpi bleibt” o “Köpi verteidigen”; “Köpi sobreviu” “Defensem el Kopi”. Efectivament, des de que l’any 1995 l’immobiliaria “Petersen und Partner KG” comprava el terreny, només tenen al cap una cosa: derribar l’edifici okupa per aixecar-hi oficines i un parc. Fantàstic. Es volen carregar un dels elements més escencials de la història recent de Berlin. Es troben, però, amb alguns contratemps; hi ha llogaters al bloc que paguen pel seu espai, i fins que no acabi el contracte no poden fer-los fora. I l’impediment més gran és la lluita aferrissada de milers de berlinesos en contra de l’enderroc del Køpi. Manifestacions, pintades, sentades...des de finals del 2006, i a mesura que s’apropa la data fatídica anunciada per la seva mort, pels volts del 2008, les protestes no s’han aturat.

A mi també em fa molta pena que es carreguin el Køpi. M’encanta la seva fesomia destartalada, quasi ruïnosa. L’aire decadent i reivindicatiu del pati. El bar dels punks i no tan punks que beuen cervesa berliner per un euro i mig. Però sobretot, el que més m’entristeix es que es tanqui un capítol de la història pels interessos dels de sobre. Com sempre.