EL MAR

Ho cura tot…

O, com a mínim, ho neteja…

I em porta a tu

I et porta a mi…no és increïble?.

L’aigua m’absorveix dins seu i em sento el peix que sempre he volgut ser.

I dins del mar sóc jo, i feliç, només jo

I el va i ve de les ones.

Com m’agrada aquest so de mar…

Et miro al fons dels ulls i tu al fons dels meus…i saps que hi trobo?

El nostre mar de sempre.

L’aigua la deixo enrera, surto a la superficie, agafo aire i apa…

Un altre cop capbussada endins.

És increíble, el mar ens apropa, com sempre…

Per ser nosaltres mateixos, per fi, ser-ho del tot

Una mica començar des del principi, com quan el meu pare em va portar a veure el mar

Per primer cop

I serà com el principi,

Fins que només quedem tu, jo i el mar.

On un es cerca...

Màscares que cauen, una rere l’altra…

I al final em trobo a mi

Que no sabia ni qui era ni que hi era.

A mi sóc jo…no emconeixia, començo a fer-ho just ara.

Després de l’abisme ve l’autoconeixença…

I ens n’adonem de massa coses.

No sóc tan perfecte com pretenia ser.

No sóc tan bona com pensava

Ni tan generosa

Ni tan triomfadora..

La clan rau ara en ser humil i ser-ne conscient dels errors

I les debilitats.

He volgut agradar massa sense rebre massa.

He volgut rebre amor a canvi d’una que no era jo tampoc.

Llavors has arribat i m’as trencat tots aquests esquemes…

I aquí estic jo recollint trossets de mi mateixa escampats arreu…

Però construïnt la Clara de debó

La que no coneixia, ni sabia que existia…

I com sóc de mena positiva entenc ara el perquè de tot el que ha succeït

Com sento que aquest nou mig any serà per recollir-ne els fruits.

I me’n alegro…continuarem estimant.

Una cançó...The Frames

Glen Hansard - Falling Slowly Lyrics

I don't know you
But I want you
All the more for that
Words fall through me
And always fool me
And I can't react
And games that never amount
To more than they're meant
Will play themselves out

Take this sinking boat and point it home
We've still got time
Raise your hopeful voice you have a choice
You've made it now

Falling slowly, eyes that know me
And I can't go back
Moods that take me and erase me
And I'm painted black
You have suffered enough
And warred with yourself
It's time that you won

Take this sinking boat and point it home
We've still got time
Raise your hopeful voice you had a choice
You've made it now

Take this sinking boat and point it home
We've still got time
Raise your hopeful voice you had a choice
You've made it now
Falling slowly sing your melody
I'll sing along

El salze cec i la dona adormida

Dos fragments dels molts que em tornen boja d’aquests contes de l’autor japonès….

El primer, com quan et sents que et desfàs, que no ets tu, que estas fora de lloc, que t’observes des d’un prisma extern, i com un ninot, actues sense ser tu mateix…De vegades passa, no?

“Potser va ser la llum de la lluna. O potser aquella música enmig de la nit. A cada pas que feia notava com m’enfonsava en aquella profunda sorra movedisa on la meva identitat es diluïa (…). Aquell jo que avançava sota la llum de la lluna no era jo, sinó un jo de guix que s’havia apropiat del meu cos (…). Els meus moviments responien a uns músculs de mentida. No era més que un ninot per fer servir en un sacrifici.”. Haruki Murakami

El segon…de vegades també passa…per sort, segurament.

“És molt rar trobar algú a qui puguis explicar els teus sentiments tal com són. És com un miracle. Suposo que gairebé tothom és passa la vida sense trobar ningú així. I dira que la relació que s’estableix entre dues persones que s’entenen d’aquesta manera no té a veure amb el que normalment s’entén com a amor: és més aviat una mena d’empatia total” Haruki Murakami