Quan plou sempre ressonen les gotes que reboten sobre les rajoles de la terrasseta. Les conto, una una, gairebé individualment. D'aquesta manera em sembla que aturo el temps. Com una goma, sembla que escoltant la pluja, s'estira i dura una mica més.
Però avui no hi paro atenció a les gotes. Hi són, les sento, però no les escolto. Se que fora de l'habitació el passadís és fred i fosc, i que hi ha més ombres que vides. Però el defujo. No vull ombres, ni fred, ni foscor. Ni escoltar la pluja caure.
Des del llit estant observo les quatre parets de la cambra, petita, trista i embrutida pel pas dels anys. L'olor és més forta que mai. És l'olor de tu, embriagadora com sempre, dura com mai. L'olor del tabac que fumes només alçar-te del llit, el perfum del teu cabell rinxolat just acabat d'esbandir. Profunda, l'olor, teva, teva.
Hi ha una fotografia que penja de la lleixa, just damunt de l'auser escriptori. M'hi fixo perquè és una petita dosi de vida en un bosc recargolat de papers i llibres. De fet, sempre me la miro aquesta fotografia. Me'n recordo de mi, perquè hi sóc jo, i d'aquell gat que acaricio amb un somriure complaent. Te la vas quedar aquesta imatge, perquè, com sempre has dit, el meu somriure el segrestaries. Però mai t'he deixat fer-ho. Només amb aquesta fotografia em vas robar un cop el somriure.
Sacsejo la caixeta que no he deixat anar des de fa tanta estona. No, no la deixo anar, perquè em fa basarda obrir-la, em fa por tot allò que estat emmagatzemant els darrers anys. Trossets de tu, i de mi, d'ahir, d'un demà que ja no vindrà. Reconec que obrir-la serà enfrontar-me amb records desfets. Però a fora hi ha tristesa, pluja, foscor, i més ombres que vida. Així que, finalment, aixeco la tapeta de la capsa de fusta que un dia vas regalar-me amb una carta de benvinguda al teu cor, amb la promesa d'omplir-la dels nostres moments, dels nostres secrets que ara són records i que es desfan.
Ja està fet, i ara només em queda aixecar-me del llit, rebregat i hostil, apropar-me a la porta i fer el gest segur per obrir-la. Dono una darrera ullada al meu somriure d'aquella foto que penja sobre l'escriptori del Sergi.
A fora hi fa fred i hi ha ombres, i tu, Sergi, seus a la butaca, com sempre, fumant, mentre et recargoles els rínxols del cabell en un posat pensatiu. Em mires, però no parles. Decideixo marxar del pis humit del Raval barceloní. Tanco la porta sense mirar enrere i engego a caminar escales avall. Escales atrotinades, parets desconxades on es dibuixen figures monstruoses i desconegudes. Però ara l'olor és fresca i viva. Mai m'havia aturat a ensumar el barri. Quan surto al carrer, la vida m'embriaga. I entre les gotes de pluja hi brilla el primer raig de sol del dia. Somric, i el meu somriure, n'estic segura, no es pot segrestar.
